La literatura és polir la vida. Escoltar-la. Caminar i resseguir lletres, guixar-les i ressegir-les.
Alba Sabaté –La meva història és la història d’un amor– (Ed. Columna)
Relat de la Nit de Reis
En Joel ho va aconseguir. També s’ha de dir que la seva germana hi va tenir molt a veure, perquè dins els ajuntaments ja sabem que els endolls van que volen. Però després d’insistir un parell d’anys, el Joel faria de Rei Ros a la cavalcada. Li feia una il·lusió desmesurada des que era petit, quan ja anava amb els pares amb aquella fantasia. Quan ni ell mateix sabia que els reis no venen d’Orient sinó del Druni. I el dia cinc ja estava nerviós, amb unes papallonetes a la panxa, sabent-se rei per un dia, amb una contaminació extraordinària de felicitat als carrers.
Un cop maquillat, amb una barba gruixuda que li picava una mica i amb la corona molt real (d’un ambrat pur) va mirar-se al mirall i només es reconeixia a ell mateix pels ulls. Era tan real (i Reial) que va sorprendre’s de la recreació que li van fer.
En pujar al carruatge amb els nens vestits de patge, ja va intuir i sentir el furor de la ciutat. Era com si de cop els carrers els haguessin abadernat d’una invenció, d’una quimera total, d’una màgia no explicable, una ficció en què ell, era el protagonista, perquè ell, era el Rei Ros.
Els primers kilòmetres van ser un clam. La pell li anava a drap sota el vestuari, saludava, mirava als nens i als adults i sentia que impulsava un embruix especial. Feia olor d’encens, de fumera blanca, de carbó torrat.
El cel era un taló blaunit com si els de Titanlux haguessin tirat un pot al cel. La cridòria era màxima en arribar al centre. El Joel no volia que s’acabés mai. Volia que aquell camí fos infinit.
En uns dels carrers, va ser quan va passar. Entre els timbals i els focs de les torxes, la va veure. Duia un abric llarg de llana i un barret blanc molt gruixut. Al Joel li va fer la sensació que ella el reconeixia. Va ser un instant, només aquell instant de mirada fixada, de saber que ella estava allà. Però sabia ella que darrere aquell rei fictici, era en Joel?
Una fletxada li va pujar coll amunt. Sabreu de què us parlo si us heu enamorat, si heu sentit aquell cop de fadament que t’omple per dins, que voles, que quan et trobes (amb) notes una encantació perduda, una confusió, parlem de l’amor grimori, de l’amor que et fa trampes a les cames perquè caiguis, de l’amor que transita molt poques vegades a la vida d’un, de l’amor que va escàs. De la mirada d’un amor que ja quasi no en queden. De fet, potser només queda el del Joel amb la noia del gorro blanc gruixut.
Va acabar la cavalcada, i de cop la ciutat va transformar-se de nou, com si no hagués passat res. Els semàfors funcionaven, circulaven els vianants bajocats amb una ressaca estúpida. Els carrers eren plens de caramels trencats i tot s’hi enganxava, també la normalitat.
El Joel va estirar-se al llit cansat, després de tantes emocions.
Quan va despertar el dia sis, estava abraçat a la noia del gorro blanc gruixut, tots dos nus, amb les pells descansant després d’una nit bonica.
Al capçal del llit hi havia una corona. De Reina.
Comentaris recents