Dietari dels somnis I
M’assec a la zona dels gronxadors i davalla un vent que fa abriguera. L’estiu arriba a mitges: ara sí, ara no. Ara sí. En els somnis no tinc fred, però sí que sento, noto, pateixo.
Passa clientela del dia a dia que camina; uns em saluden, altres no em reconeixen, alguns no ens caiem bé. Enfilen el caminoi i desapareixen dins el verd.
Entre els gronxadors i els primers habitatges hi ha un parell de terrasses plenes de gent que no fan sorollada. El silenci es fa gros dins el somni. Tinc uns prismàtics i els veig amb un beure, entre riallades i ois. Amics de fa anys, que estan igual, i jo mateix, que també m’hi veig a plaer, allà.
Se m’adormen les cames perquè el banc dels gronxadors és de ferro i es clava. Noto la rampa del dolor. La serena cau menuda i pateixo pels que han anat a caminar, que van tard; potser no se n’han adonat. Hi ha uns núvols aparrussats color granissat d’ametlla.
Torno a mirar pels prismàtics. Ella s’aixeca i amb els braços em saluda. A mi? No pot ser que m’hagi vist de tan lluny. Em diu que m’apropi i m’assenyala una cadira buida. Està igual: la cabellera castanya, els cabells mullats i una samarreta d’estiu blau nit.
M’aixeco i els gronxadors em tallen el pas. N’hi ha molts. He de donar la volta, molta volta. Camino cap a les terrasses de gom a gom. Encara no se sent la cridòria.
Camino i no hi arribo. La nit és goludament fosca, i els que han anat a caminar deuen portar lots? Els preguntaré quan vinguin a comprar. La xarxa lumínica dels bars és una línia que fa de frontera entre els gronxadors i la terra solitària que trepitjo: seca, austera, bruta.
La lluna és grossa i descambuixada, i veig que gira, com un planeta, com si fos una bola de llum gegant que rodés només per fer bonic. No hi ha manera d’arribar a les terrasses. Miro pels prismàtics. Ella continua movent els braços perquè hi vagi, amb una cervesa a la mà.
No arribo. No arribaré.
A la cara hi tinc la violència de l’aire, que em percuteix la pell i gairebé em tomba. La impotència de no arribar, perquè quan sigui allà ja tots hauran marxat, perdent l’oportunitat de veure’ls després de tants anys i, a ella, de veure-la de nou. Tinc la ja coneguda sensació de segona guerra mundial.
Què li diré? Ei, com estàs? Què tal pel cel? Ja t’han fet àngel? I ella potser riurà quan li pregunti això i em dirà que estic flipant, que ser àngel porta molta feina i que no, que ja la conec, que em vols tenir ocupada allà dalt? I li preguntaria si la puc abraçar.
I just quan imagino aquest moment, caic a terra. No sé per què. Tinc el front obert. I ella apareix. T’has fet mal?, em diu. Els braços són els d’ella, segur, perquè jo no podré oblidar mai aquells braços, ni l’esquena, ni l’abraçada.
I de cop m’aixeca. No sé com. Ens trobem l’un davant de l’altra. Li dic que pateixo pels que han anat a caminar, i ella em diu que sempre patint, tu. Jo no puc deixar de mirar-li els ulls. Després de tants anys, és un moment invencible, un moment que sento únic perquè feia molt que no tenia aquella mirada al davant i també, també, aquell silenci preludi del que venia sempre, que era una besada interminable.
Amb les mans em toca la ferida. No raja sang. No tinc dolor. Somriu i diu que la lluna que gira l’ha posada ella perquè l’estiu sigui net, clar i lluminós. I torna a somriure com els dies que ens teníem.
I fuma amb aquell estil irrepetible, i jo fumo amb ella, i em diu que això ho escriuré, com tot el que et passa, i és feliç, perquè és molt feliç. Em diu que vagi amb els altres, i mentre camina es va fent de dia i tot desapareix: la lluna, les terrasses, ella.
I la gent que ve de caminar em diu bon dia, què fas per aquí, au, ves, no facis tard.
Algú puja en un gronxador i fa molta fressa, com el ventilador que em desperta del primer gran somni de l’estiu.
Comentaris recents