Dies d’ofici (II)
L’agent rural té nova destinació. Després d’anys al cos i d’una llarga carrera entre boscos, animals i vigilància de l’ecosistema, a l’agent rural li han donat un caramel, d’aquells llocs de feina on ningú no diria que no.
L’agent rural camina cap a la torre de vigilància del castell del Montgrí, al massís calcari del Montgrí. El paisatge és espectacular, silenciós, voluminós. Cada dia l’agent rural hi troba un adjectiu diferent. Des de la torre hi veu la línia imaginària que separa el Baix i l’Alt Empordà.
Per pujar a la torre, cada dia agafa camins diferents. Fins i tot fa una circular: puja per un indret, baixa per l’altre i, així, els cinc quilòmetres diaris són sempre una distracció, contemplant el paisatge, la flora, la bellesa.
A la torre del Montgrí s’hi passa sis hores, atent a qualsevol incendi, a qualsevol senyal d’ajuda d’algun senderista. Podria fer de guia, amb senyals lluminosos, a algun helicòpter despistat, o avisar per ràdio qualsevol servei d’emergències. L’agent rural, cada dia del món, hi respira calma i allarga la tranquil·litat quan plega i baixa camí avall.
Avui s’ha trobat amb una senderista que feia via per la circular cap al coll de Puig-roig. Ella estava aturada davant dels petits cartells marrons que indiquen el temps aproximat de la ruta. L’agent rural ha fet d’agent i l’ha informat, explicant-li que, més amunt, hi ha una torre de vigilància i que, si necessita res, ell la pot ajudar amb el que calgui. A la dona senderista li ha fet gràcia això de la torre i li ha preguntat si el podia acompanyar. És clar.
En arribar a la torre, l’agent rural ha obert el petit espai i, orgullós, ha fet passar la dona senderista que, impressionada, ha exclamat un oh molt expressiu. Una taula petita de fusta, cafetera de càpsules i torradora, un petit lavabo, un sofà-llit petitó però que fa el fet en cas de refugi, aigua corrent, llum i, sobretot, el gran finestral que atorga una envergadura a l’Empordà gairebé de patrimoni de la humanitat.
La dona s’ha impressionat no només de la torre de vigilància, sinó també de l’agent rural, i així ha estat com, entre cafès, converses banals, explicacions de camins i experiències en excursions, han començat a explorar-se els camins dels cossos, els pendents més sol·licitats del plaer físic, els tactes més gustosos de la natura corporal.
I va començar el foc, no només al sexe afamat dels ja convertits en amants, sinó també al bosc de fora: un petit fil de foc groc pujant per un pi, després per un altre, i així, un incendi que cada vegada s’estenia més, com els moviments assedegats d’allà dalt, a la torre de vigilància. I el foc ho cremava tot: el sotabosc, el sota la pell, flames enormes fins al cel i fins a la boca, emportant-se per davant el que era inflamable i el que no.
I ells, sense adonar-se de la guerra que hi havia allà fora, perquè tenien feina en la seva pròpia batalla. I l’agent rural abandonant el seu lloc de comandament, perquè ara havia trobat refugi-pell-tacte. I qui pot estar atent quan les alegries venen, avui sí, soles, sense esperar-ho? I l’agent rural i la dona senderista ni tan sols s’adonaven de la magnitud del que passava allà fora, convertit tot plegat ja en un desastre natural, fent cas omís, per raons òbvies, que havien de marxar d’allà. Ni el soroll dels hidroavions ni les sirenes dels companys.
I l’endemà, quan l’alba fonia l’últim punt negre de la nit, la dona senderista va mirar pel gran finestral i va dir:
—Ja no queden cendres d’ahir a la nit.
L’agent rural, encara mig adormit, va respondre:
—Aíxi doncs, ho hauríem de deixar aquí.
Comentaris recents