Dietari dels somnis V
He somiat amb els llençols humits enganxats a la pell com un cromo de Panini, però que bé si estava ajuntant-nos encara més quan el sol pentinava un cel color llàgrima. Vols llet?, preguntaves. I així, matins llargs entre pinsans i caloreta. Somiava que tot allò no s’acabava. No vull que s’acabi, deies, mentre la llet freda venia de gust malgrat que no n’he begut mai.
I allò de ballar, també. Quines coses de somiar. Sí. Al balcó petit d’un cinquè, la música d’ambient, la gent passant pel carrer. I jo deia, t’imagines que no és un somni?
I sí que ho era, perquè et tenia molt a prop.
I al somni em vas explicar que també somiaves. Què et penses, deies rient, que només somies tu? I per dins meu hi corria una mena de sensació de festa major, com les que hi ha ara per tot arreu.
I em deia, no callis, segueix explicant, perquè et mirava i veia uns ulls que només fan aquell color durant l’estiu.
M’explicaves que havies somiat amb un mar d’aigua cristal·lina, sota uns núvols com de sal, que semblaven cruixents. Que havies somiat amb el far de les nits fosques, i jo et deia què volia dir això. I tu, sí: és allò que brilla quan tot és obscur, quan creus que no hi ha llum, i llavors el far fa pam, i allà està, i dius, menys mal. M’he salvat.
I dins de tot aquest embalum de somni, també m’explicaves que havies somiat que anàvem a aquest far i, un cop allà, baixàvem corrents fins a l’aigua fosca i ens banyàvem despullats, veient-nos els cossos amb el cop de llum que feia el far. Ara fosc, ara et veig. I amb aquest ritme fins al millor final.
Quines coses de somiar, et deia. I callaves com volent dir que encara n’hi havia més. I per fer-me l’interessant no preguntava, però moria una mica.
I mentre picaves alguna cosa, vaig explicar que un dia vaig somiar que em moria. I espantada vas dir, sí? I jo dic, sí, em moria de ganes de veure’t, cada dos per tres, on fos, així, en un lloc imprevist on era estrany veure’t. I somiava en morir-me de ganes de tenir-te. Doncs ara ja em tens, vas dir. Sí, però és un somni, saps?
No vas dir que tu també et mories de ganes, però no feia falta. Amb el peu tocaves la meva cuixa, inconscient, parlant de coses sense importància, però com volent dir, ei, estic aquí. I jo em deixava, és clar. I el somni seguia allà, aturat entre dos cossos actius, desitjables i desitjats, amb una encesa il·limitada.
I el més fort és que, al somni, no teníem recursos. Només moltes ganes. I rèiem perquè ja no sabíem qui havia somiat què.
I és una sort que hagi pogut escriure els millors somnis perquè tu imagina’t que un dia ens hi trobem, allà, al far, a l’estiu, al pis del cinquè ballant, amb la llet freda de la nevera, i que en un moment donat em miris i em diguis: diria que això ja ho he somiat.
Comentaris recents