Volem?

Col·lecció de personatges (i V)

El Santi tenia al cap crear una cosa potent. Una cosa que se’n parlés eternament i que tothom ho tingués en boca. Però què podria fer, en Santi, així gros?

Va pensar en una novel·la, però li feia mandra tota la promoció que vindria, amb actes pertot, amunt i avall presentant un llibre que, al cap i a la fi, té una data de caducitat molt prompte. Per no dir, aquí, en petit comitè, que cada vegada la gent llegeix menys llibres.

El Santi volia inventar una cosa gruixuda, un enginy que ho fes obrir a tots els telenotícies, però passaven els dies i no acabava de trobar el què. De fet, es posava molt nerviós, perquè tenia una força creativa a dins, un onatge tan fort, que no el canalitzava en res concret. 

Tenia aquella sensació comparable a:

Us coneixeu, hi ha apropament, teniu quatre paraules engaltades, i ja veieu que hi ha una transferència d’emocions que no és normal. I després cadascú a casa seva, pensant, donant-li voltes l’un amb l’altre i al revés, però que sabeu que és impossible, us sou impossibles. I aquí ve el que li passa el Santi: una nerviada que fot por, perquè hi ha molta substància però no fina res. La cosa va per dins. I no trobes cap resultat.

El Santi estava trist perquè li passava just això. Què collons puc inventar?, es deia. Però quan va despertar-se un matí de núvols prims i fresqueta de primera hora, ho va tenir clar. 

Encara tenia fresc el somni recent. Un somni meravellós, un somni que ja sé que esteu desitjant que us relati.

Somni:

Van trobar-se vora una font d’aigua gelada, per una casualitat absurda, i del petó que ella li va fer, el Santi va caure de genolls a terra. Qui era aquella dona? No la coneixia. Era preciosa, vatuadell.

Li tremolaven les cames, i no es podia creure que ella estava allà, al camí de la font, veient com aquell cel d’esbatec potent el compartien junts, i no es deien res, només s’agafaven de la mà. I tot d’una, ella va saltar pel camí esbalçader i li cridava, Santi vine amb mi. I el Santi es va tirar (recordeu que és un somni) i no queien, volaven. I els hi van sortir unes ales vellutades i flotaven com si fossin ocells gegants, vivint la seva història d’amor per tots els cels del món.

Quan es va despertar d’aquest somni plaent, el Santi ja va tenir clar l’invent. Va inventar un xip poderós capaç d’emmagatzemar somnis. D’aquesta manera, a qualsevol moment del dia i per sempre, podies veure el somni que t’havia fet feliç. El somni que volguessis. Reproducció en bucle, memòria il·limitada, de per vida. Un petit xip posat al darrere l’orella abans d’anar a dormir i a gaudir, per sempre, dels somnis. Va ser una arribada que va canviar, sense exagerar, el món.

I ves que, en una presentació del xip dels somnis, a l’altra punta del planeta, va veure d’entremig del públic, la dona de la font gelada. Van mirar-se, ella li va somriure i va fer-li un gest com volent dir: volem?