Vida agostejada

Dietari dels somnis IV

He somiat nit i he somiat lliris de mar. He somiat amb la llum semiblanca de quan et submergeixes. He somiat que et mirava de lluny i tu no, a la teva, com quasi sempre. He somiat amb les olors que et fan els cabells després de. No sabré mai si les olors se somien. Jo les he somiades. He somiat amb el pam de sol que quedava quan el núvol es va instal·lar, capritxós de mena. Allò sí que era un eclipsi. He somiat amb cels color gelat de mango quan la nit davallava. He somiat amb tu. He somiat amb la calor emprenyosa i, no només això, he somiat que la compartíem mentre la roba queia a ca teva, davant la mar, a l’illa.

He somiat com em miraves mentre rumiava, just abans que em vingués l’escriguera, i relats i escrits a dojo, apilats dins les pells. Els regalo sempre. No els vull. Només vull escriure’n milions.

He somiat amb les pomeres i aquella flor rosa pàl·lid, en una tarda qualsevol de passejos calmats. He somiat amb un sol vermell magrana mentre pujava un pic de tres mil metres. I també he somiat la dolçor apegalosa de l’amor.

He somiat amb un mar que em gronxava lentament cap a una illa —potser la teva— i un ventet suau que m’empenyia. Onades petites, turqueses, i l’aiga que em feia galindaines a les cuixes. He somiat que no arribava mai perquè tampoc m’esperava ningú. Meravellosa sensació.

He somiat que sonava de nou el disc compacte dels anys noranta que posàvem al cotxe cada deu quilòmetres. He somiat que el ballàvem, que ens agafava engatats, batent la cortina taronja de la matinada, petonejant-nos a drap.

He somiat que la sorollada del carrer no existia. Ni la de la rutina, ni la de la gent absurda, ni la de la gent complicada. No existia tampoc la matraca de la queixa, ni la bravata de les presses, ni tan sols la intensitat obsessiva d’alguns a l’hora de jutjar. He somiat que se n’anaven a prendre pel cul.

He somiat que la puresa de la platja era el nostre territori segur. Que la sorra era el nostre sistema solar fins a l’hivern. Que els núvols color nata eren casa. He somiat que Venus i la Lluna eren la nostra xarxa lumínica. He somiat una illa isarda.

He somiat que no hi havia matins ennigulats, ni diumenges fugissers. He somiat amb una vida agostejada, amb un embruniment constant, amb la teva vivor als ulls i els llavis marins fent els dies llargs i frescos.

He somiat que la pausa de l’estiu no era una bombolla fugaç.