Va desvestir-se del tot

L’amor no té ni cap ni peus. Quan et vols enamorar no t’enamores, i de cop t’enamores de qui no toca. Carlota Gurt.

Relats de tardor (III)

Cada dimecres al matí, entrava a fer el cafè al bar Gor. Li venia de camí abans no anava a l’escola d’Art i pintura i feia un cafèsol i observar el trànsit d’aquell localot, elegant, l’olor de sandvitx de pernil dolç i l’ambient esnobífer dens.
Li agradava, des de la barra, veure com l’amo ho tenia tot controlat -temps per pendre nota sense apuntar, mides exactes de cafè, el brunzit del bullidor de llet mentre tenia converses amb els clients- i també li agradava relaxar el cos mentre zumzejava la foscor de la matinada.
Penjava del calendari un dimecres de novembre gris i gelat, li pesava la mandra d’anar a l’escola d’Art i pintura. Tenia ganes d’acomodar-se amb dos cafèsols seguits al bar Gor. Quan estava a punt de assaborir la segona tassa va escoltar La veu femenina, acabada d’entrar que deia -ei Gori, el mateix de sempre- i quan es va girar i les dues mirades es van enganxar.
Ella va seure a la taula del gran finestral que donava a peu de carrer. Taula petita, de marbre, una cadira i un sofà petit. La llum hi feia una tetracromia que incendiava el bar d’un color pistatxo. La dona va fer un suc de taronja i va marxar dient -adeu, Gori- i les mirades van enxarpar-se de nou. Ell no va poder treure’s del cap aquells ulls aiguamarina de camí a l’escola d’Art i pintura.
Va entrar al vestuari, va desvestir-se del tot, es va posar el barnús i esperava que li truquessin a la porta per anar a l’estudi. Fins que no hi eren tots els dibuixants, es quedava al seu camerino per no agafar fred. Bernat, ja hi son tots, i ell surtia en direcció a l’estudi caminant de pressa perquè la rajola li glaçava els peus.
Avui hi ha com 12 dibuixants, la temàtica era ‘el cos humà a carbó i ombrejat’, amb format DinA2 i sense marc, el llapis del número cinc i els ombrejos entre el vuit i el deu. Quan ell entrava a l’estudi, mai mirava als dibuixants. Simplement, es treia el barnús, s’acomodava com havien pactat amb la professora d’art i es relaxava. Però sabeu quina alumna hi havia avui, no?
La dona del bar el va reconèixer des del primer moment. Quan ell va treure’s el barnús, ella va tenir una certa incomoditat, com una vergonya al·lòctona que no la deixava concentrar. Dues hores intentant dibuixar-lo, sense sortir-se’n. Ni una línia com cal. Perquè sense conèixer de res aquell home, de pòmuls eslaus i mirada garbí, ella sentia un creixement intern de no se sap què.
El dimecres següent, ell esperava veure-la de nou, sense saber que al cap d’una estona l’estaria intentant dibuixar. Van creuar-se les mirades dins el bar Gor, altra vegada, ella va dir allò de -Gori el mateix de sempre- i va marxar després del suc de taronja. Avui la classe era ‘el cos humà amb art hiperrealista’, tot a retolador, formes exactes, un plagi idèntic del cos. Ella, de nou, no podia concentrar-se. Aquell home model li l’encegava com un far rombollant llum tot el traç del dibuix. Era d’una bellesa vertiginosa. Tot nu. Tota la pell descoberta, erotitzant i amb una munició de xamor provocativa. No sabia si el trobava més escultural al bar Gor o ara, a dalt de la tarima amb els focus il·luminant-lo.
Després de molts mesos, és ell que avui la dibuixa. Ha sigut una nit amb llençols de lli, foguerades de llum entre les dues pells i el plaer que es gronxava pertot.
Amb els dits, el Bernat, li ha resseguit l’esquena, li ha escrit poemes improvisats, l’ha difuminat amb les mans mentre resseguia tots els plecs de la pell, i quan la matinada ja era un descampat ple dels líquids de l’amor, va dir-li que hauria d’anar tirant, que treballava de model en un estudi d’Art i pintura. Van entrar al bar Gor, el mateix de sempre, van dir-li. I ella quan va acabar el suc de taronja va marxar. Mai va dir-li que tots els dimecres del món intentava dibuixar-lo de la millor manera possible sense aconseguir-ho.