I és que quin plaer no saber què t’espera.
Noa Noguerol.
Catxapera primeveral (VI)
Un geni. Un actoràs. Un còmic metaficcional.
El Genís Guerra era un home d’èxit al tapís envernissat de l’escenari. Tenia una mena prodigi connectat amb alguna divinitat (de no se sap on) que el feia ingovernable davant qualsevol entrebanc, dificultat o sobreesforç: passava per damunt d’això com un tractor. A l’Institut del Teatre despuntava de monologuista, humorista diferent i àgil, intèrpret, mim i farsant.
El Genís, que era (és) un tipus molt vespa, va fer-se dir “El Guerra”. Nom artístic, nom comercial.
El Guerra, com a actor, inundava l’escenari, l’ombra s’allargava entre les llums de guàrdia de platea, omplia de vida el soliloqui. D’aquesta mena de gent que tant dins com a fora, tenen una capacitat descomunal per connectar, fer desfer, ser admirat, i te l’emportaries a casa, hi viuries amb ell, inclús hi mantindries relacions sexoafectives que van més enllà del permès en termes morals. El Guerra, que havia de dir que no (per agenda botinflada) a personatges imperials, obres de teatre del gran grup del circuit, dir no a les sèries de moda que tots volen per formar-ne part. Era una bèstia.
El Guerra es va enamorar. Ella era una maquilladora de la productora, una noia capaç d’arreglar qualsevol desperfecte dermoerràtic deixant pas a una llum impecable a qualsevol rostre. Cert era que El Guerra no li’n calien gaires retocs ni que l’empolainessin, però aquella estoneta relaxada i pinzell en mà, el va desfer. El cor se li va fondre. No sabia què fer-ne d’aquell amor per l’Ada. No gestionable. Però aquella obra de teatre, li quedaven només tres funcions. I després, amb l’Ada, què?
L’Ada, acostumada al ritme frenètic de maquillar a figures mediàtiques aburgesades, actors amb veus greus com els motors d’un transatlàntic, que volen fer-se amb el cos d’ella, el sexe i el que vingui que sigui possible, veu en els ulls cúrcuma de El Guerra una brillantor molecular. Sap que maquilla a una fera de l’escena catalana, a un genialoide de l’art escènic, però no és això el que a l’Ada li crida l’atenció, sinó una part d’encís poc explicable. És més curiositat que enamorament. Al Guerra li queden poques pujades de taló per trobar-hi un camí de socarrim passional amb l’Ada. Ai que malament ho passarem, G.
Pot un perdre el control per l’activitat de neurotransmissors a les dendrites i autocrear-se una devastació emocional per culpa (en aquest cas) de l’Ada? Sí. Al Guerra li va passar que es quedava en blanc, que la improvisació era un peu en fals i per anar a dormir, ja necessitava alguna cervesa de més encara que fos tèbia. Era com una destrucció.
No tenia el contacte ni sabia com trobar-la. L’Ada, la musa que coagulava les nits al llit solitari de El Guerra, la merca que no tenia, aquell mirar-se al mirall i semblar un idiota internacional. Gomboldatge d’amor. Ada, on ets.
A l’última funció, El Guerra va anar a la sala de maquillatge una mica abans de l’hora, es va entretenir enmig de la solitud amb els llapis de fer ombrejats de sota ulls, correctors labials, cremes espesses pels pòmuls, olors de pinta ungles, acetona, laca, gomina, purpurina. I va reflexionar que el seu èxit també és de tota la gent que hi ha al darrere de la productora que empeny perquè s’esgotin les entrades. L’Ada va entrar per la porta de maquillatge i va veure El Guerra d’esquena, com si fos una fotografia artística amb els miralls plens de bombetes i llums de colors. Quan El Guerra la va veure a través del mirall, li van venir aquelles transitades batibulleres d’emoció i limfa pirotècnic.
L’Ada s’apropava lentament cap a ell, entre sorpresa de trobar-se’l en aquella sala de maquillatge i alhora amb l’admiració que li tenia. Un actoràs, un professional total, colossal. I ara què, un al davant de l’altre?
L’Ada va dir-li que tingués una bona última funció, que la gaudís molt, que si volia que ja el preparés per així estar més tranquil i fer la seva abans de sortir a escena. El Guerra pensava que podria pintar-li tota la seva pell, fer matisos als racons on no es veuen, fer xampeta durant la nit i el dia de demà i fer ells dos la seva pròpia funció. El Guerra volia ara baixar-li els tirants de la samarreta blanca i deixar-la tota nua, asseure-la a la taula de treball i entomar dos o tres xiuxiuejos prims, recitar-li uns poemes de la Irene Pujades, per exemple. I mentre l’Ada acceptava una paraulada inconnexa i totalment absurda, s’anava omplint d’una passió feèrica, desnaturat. Tot això pensava El Guerra mentre l’Ada preparava el material per maquillar-lo. El Guerra, trist perquè el que ell volia, imaginava, freturava, no era possible. I quan l’Ada li pintava aquells ulls de tristesa vulnerable, li va dir si li passava res.
I El Guerra li va dir si volia sortir amb ell a l’escena de la vida com si fossin dos amants. I la funció d’aquell dia va quedar anul·lada.
Comentaris recents