És tan important destruir com fer.
I algun cop és més fèrtil destruir: és quan surten més coses.
Miquel Barceló -escultor i artista-
Catxapera primaveral (V)
El Santi Marasca i el Manolo Vall juguen a cartes a l’eixida. El Manolo fa trampes i el Santi n’està molt cansat, però fa tants anys que això és així que s’ha normalitzat. Com també s’ha normalitzat el combinat que els hi prepara la Carmeta cada tarda: tres dits de rom blanc, un rajolí de llimona del llimoner del pati, un dit de coca-cola i tres cubs petits de gel.
El Manolo i el Santi remenen les cartes, fan l’enèsima partida, el Santi torna a enxampar-lo foten aquella trampa del dos d’oros i fa un glop del combinat allargant-lo amb un silenci administratiu. La tarda és primaveral a l’eixida i per terra va corrent un aire fresc, com per posar difícil un hola a l’estiu. Però deixem la poètica. El Santi s’aixeca i va al safareig. No li diu res al Manolo, que remena el got i s’empassa un glaçó. La Carmeta trasteja per la cuina i d’allà en surt una olor molt bona d’enciam i oli d’oliva. El Santi està dins el safareig i veu l’escopeta de caça, la que fa molt de temps que no utilitza. Des de dins, mira el Manolo assegut, d’esquena, amb la calba brillant, i ara mateix l’odia molt. L’odia amb força, amb molta potència, l’odia amb una ràbia fellònica anormal. Agafa l’escopeta, que fa olor de metall i pólvora antiga. El Manolo no sap que darrere seu hi ha l’amic de tota la vida amb una escopeta als braços i que l’apunta al cap. El Manolo pensa que el Santi s’ha aixecat per anar a pixar i ha deixat la partida a mitges. De mentre pensa en la pròxima trampa: el té enganxat pels ous sempre (riu per dins). El Santi apunta amb la Benelli Colombo al clatell del seu amic sense saber si hi ha munició, si està carregada o inclús si funciona. Però tan sols és un acte d’odi. És la toxicitat del cortisol. És l’alcohol del combinat de la Carmeta.
Al cel hi ha petits núvols color farlopa i el sol de tarda fa l’eixida brillant. La calba del Manolo està llesta perquè hi aterri salvatgement un seguit de ferides fins a perforar el cervell. Ell pensa en la pròxima trampa que li farà al Santi. Fill de puta, pensa el Santi. I la Carmeta que fa l’amanida, que ja vinc, que surto en un moment. I el Santi que sua, li tremolen les cames, vol prémer el dit fins al fons del gallet, i ja pensa en les hores de després, en la detenció, passar a disposició judicial, la presó, però total, amb setanta-nou anys, tant li fot. I aquella olor de safareig, de ranci, que se li cola fins al nas i al coll amb l’escopeta a l’espatlla, tot boig, amb el cor d’extrem a extrem, què fots? prem per fi el detonador, i sí, està carregada, està plena de munició, està a punt per matar al Manolo. Amb una casualitat estranyíssima, el dos d’oros llisca de la taula i en Manolo s’ajup a recollir-la. La calba surt de l’objectiu, i tota la carrega de l’escopeta surt en direcció a la cuina on hi ha la Carmeta.
El Santi retrocedeix tres pams de la força que fa la Benelli i només veu una llum molt forta de color groc foc. I el Manolo escolta una implosió com si fos una bossa que es rebenta al buit i molta pólvora que passa per al seu cau d’orella mentre agafa la carta del terra, i pensa que això del Madrid ja és molt pesat i la gent que celebra lo del futbol amb petards i tot plegat. I ara el Santi veu que la Carmeta està estabornida a terra, i si l’ha matat, va pensant, que el que volia era empixonar la closca del Manolo, i pobre Carmeta.
Però sort que aquesta primavera està sent idònia perquè al cel no s’hi pinti ni sang, ni fetges ni cervells dinamitats i només hi quedi l’anècdota de fotre enlaire els quatre tomàquets i el plat amb la ceba tendra que treia per berenar-sopar la bona de la Carmeta.
I el Manolo com aquell que res li diu al Santi que si vol caçar pardals que es compri una de balins que va millor i el Santi s’asseu a la taula per reprendre la partida on una vegada i una altra veurà al Manolo com li fot trampes i la Carmeta està fent flams de vainilla amb la idea clara de com enverinar aquests dos sabatots i quedar-se tranquil·la d’una puta vegada.
Comentaris recents