La bèstia

Vaig contant estels per culpa teva i em cauen al llit. Oques Grasses. -Com el dia i la Nit-

Catxapera primeveral (III)

Em deia que quirúrgicament, no era del tot encertat. Es referia a l’operació tècnica de la narrativa, de cos de la història. La professora Gemma era molt insistent amb tot allò que havíem d’escriure perquè després havíem de narrar-ho davant del públic, i s’havia d’entendre*.  Jo seia en l’angoixa de pensar que segur que no estava prou bé, de matisar cada coma, cada detall del procés textual (no creatiu) i expulsar-me la mandreta ximple per prim mirar La bèstia. Sortia d’aquell curs amb les dendrites empitarrades, amb aquella impotència de saber que a la professora Gemma no li agradaria allò meu i que no m’ho deixaria llegir a la gala dels escriptors**. 

*En els termes que ella considerava entendre, és clar. Per un públic més aviat complaent, de l’aplaudiment fàcil, de la senzillesa barateta i no pensar gaire. Cert és que no és el mateix escriure que llegir-ho després amb veu alta, però dir-me que allò meu no s’entenia, vaja.

**Amb el consegüent premi, que era un sopar per a tota la família en un restaurant de tovalló de fil. La festa era d’estar per casa, els familiars dels alumnes, el personal de l’escola d’art i quatre desubicats que pensaven que era una gala de qui sap què. Però la por de no poder llegir La bèstia allà al davant de tothom, de no poder pujar a la tarima a recitar lo meu i els altres sí, em venia un mareig insostenible. Li donava voltes perquè La bèstia caigués en gràcia a la professora Gemma.

Tot va venir perquè no sé qui va dir a l’aula que últimament es llegeix poca poesia. I jo que salto i vaig cridar alto les seques: jo m’empollo tots els versos del Masllorens i l’Antoni Pons. I crec que la professora Gemma, en escoltar-me, va pensar: aquest està escrivint La bèstia en to no del tot personal, sinó arrepenjant-se en la poesia i descripcions***. Jo em vaig inspirar en La bèstia quan vaig saber que ho hauria de llegir en veu alta. El treball escrit i després narrat per tu; que n’havia fet de coses, però allò mai. Era com un músic cantant el que ell escriu, un monologuista que s’ha escrit el seu propi espectacle i endavant. Allò era gros, per això el títol de l’obra es deia La bèstia. 

***Per mi, les descripcions son innegociables, potser eren una mica sensacionalistes, però apuntalar un paisatge com ara: ‘la nit era un doll de llum i callada com una caixa de ressonància sense so’, tampoc trobo que sigui com per dir-me que queia massa en les descripcions empeguntades. Textual.

La professora Gemma em deia que aquest nom (La bèstia) donava peu a parlar d’una història d’animals, de gossets que ajuden a gent cega, a granges sostenibles o inclús també va dir-me que podria fer la sensació de voler parlar del benestar animal i que tot plegat fos una píndola pels vegans (la professora Gemma era vegana). Ella, no veia gens aquell títol per llegir a la gala del final de curs. **** Però el vaig acabar posant perquè n’estava convençut, com quan ja tens el final de la  història al cap i ha de ser aquella i no cap altra. La professora Gemma em va dir que sí, però amb un condicionant: la cirurgia tècnica, m’anava dient.

****Hi ha una certa psicologia vulgaritzada entre professors i estètica de l’art que fan valoracions amb només el simple títol de l’obra. Això és una tendència que va a l’alça, i per això el que volia era reivindicar, justament, això: no caure en una idea del que podria ser, del que imagino que potser anirà d’allò o d’això pel simple fet de com s’anomena una història. La bèstia: un zoo, un safari, un monstre? No. 

A mi el que més em preocupava era com podria pujar allà dalt, amb els llums d’escenari, agafar el micròfon a pèl i començar a llegir. Era una mica de càstig induït, però ho venien com una gran fita per acabar aquell curs d’Art de manuscrits i relats per a joves promeses*****  De tècnica a mi em semblava que en tenia (sempre he tingut un excés exagerat d’autoestima) però estava convençut que fallaria en la posada d’escenari, el moment de narrar, i jo no volia llegir allò meu com un escolanet dient missa i que la terra és plana. És per això que vaig voltar i apuntar-me, entre d’altres, a un simposi de cardiopaties i recuperacions cardiorespiratòries (a veure com els oradors explicaven lo seu) vaig anar a teatres per observar minuciosament actors que explotaven el seu monòleg, gesticulacions, graduacions de veu, inclús vaig anar a una xerrada de trens antics on explicaven com funcionaven les cabines dels trens als anys vuitanta. Fascinant. Havia de crear-me un personatge, posar en escena La bèstia perquè l’èxit anés en paral·lel a la gran obra escrita.

*****Joves promeses com si es tractés d’un torneig de futbol aleví. Joves promeses de l’escriptura, escriptors competint a veure qui tenia la ploma més fina, més gruixuda. Qui els va parir. Joves promeses. Però em vaig adonar, per sort, que competir amb això de la literatura escrita com més lluny millor. Et fa petit, et sembla ser qui realment no vols ser com a artiller de lletres i, per altra banda, intueixes molt millor quin tipus de lectors son els que vols. Jo tenia molt clar qui volia que fossin els lectors de La bèstia.

Tenia escrit el relat de La bèstia i també tenia com hauria de ser el meu moment d’afrontar-me al públic. Vaig optar un per una vestimenta neutra, amb un pantaló de cotó gris núvol plujós i un jersei ample negre.

Me’n vaig adonar, amb tots els llocs a on anava, que la gent que recitava i exposava, no veia la gent del públic a causa dels focus. Patia per fer la cara aquella d’imbecil novell que surt per primer cop a l’escenari i s’eixorba de llum. Així doncs, vaig parlar amb una amiga dels meus pares que era attrezzista d’òpera i va dir-me (va funcionar, ja us faig l’espòiler) que just abans de sortir a l’escenari tanqués els ulls molt fort i un cop amb un peu a dins la tarima els obris. No veia a la gent de la platea, però no vaig fer cap cara com la que feien els altres; una contorsió d’ulls i no saber com començar. 

Intuïa a la professora Gemma a la platea, més atenta a la cirurgia literària que al to, al compromís de llegir-lo i en com fluiria un text com el meu dins la festa de Sant Jordi. 

Però La bèstia va sortir de dins.

No em vaig presentar, vaig començar la primera frase del relat amb vigor i fent la pausa llarga al punt. Això és molt del Melcior Comes. Ah, posar aquest teatret impulsiu quan llegeixes narrativa. Era això:

–La mort no arribava malgrat el precipici del meu cos des del cinquè balcó. Silenci. Els petits comentaris que sortien de gent fent alguna cervesa al final del local van callar. Ja tenia tot el públic pendent que passaria alguna cosa al relat****

****Els relats son una caricatura d’allò que veus, potser una cosa mínima, i d’aquí estires el fil i et surt un intent de suïcidi a la primera frase. Veurem

Confesso que em suaven les engonals i em feien mal els peus, amb aquelles sabates del Tiet Vicenç, que anaven justes. Veig la primera paraula al paper: –penso. I tot seguit llegeixo: –penso mentre estic suspès a l’aire, sense cap opció més que morir-me. Però alhora tan conscient.– Una altra pausa dramàtica va caure.

Quan vaig desfer sis o set vegades el relat vaig pensar a no caure en tòpics com ara: que et passi la vida al davant, que penses en aquell o l’altre. Vaig voler enfocar-ho en la sensació, en la creença de la vida i mort per separat, a un metre de distància, entre l’asfalt i l’aire. Cada vegada em feia més la sensació que no s’hi cabia en aquell localot de festes domèstiques. 

Segueixo en la meva oratòria serena i segura: –mentre queia i no arribava al destí, que no sabia com seria, si dolorós, a l’acte fulminat o greument ferit, pensava ara en com pot canviar la situació de la vida en uns segons. D’aquí a cinc segons, quan jo estigui a terra fet miques, hi haurà una revolució nerviosa, amb la gent que ho ha vist (impactats de per vida, psicòlegs i teràpia segur) i després la que es muntarà amb tota la brivalla de sanitaris i l’espera del jutge que certifiqui efectivament, que m’he mort-. Aquí la professora Gemma no n’estava segura d’enfocar-ho així, tan banal, però el nervi filosòfic també hi hauria de ser, no? Va accedir. Més de La bèstia:

–Veia el cel en format 4k, com una pantalla gegant de televisió que el mostrava com si el blau fos un exquisit final de festa. Dos núvols blancs passaven com si fessin espai per poder-hi passar, com si fessin  passadís en allò que diuen paradís. Era abril, el dia allargava, però enfilava la nit amb un doll de llum i callada com una caixa de ressonància sense so– La poesia i la professora Gemma no entonaven el joc literari i la feina va haver-hi. A la sala cada cop intuïa que hi havia més emoció per escoltar-me; el suïcidi sempre genera basqueig però alhora, afecció. 

La bèstia seguia el seu transcurs a través de la meva veu:

–I sota el meu cos l’asfalt, el terra, la mort. I tan amunt la vida, la bellesa, però jo ja no hi veia bellesa en aquella vida. Per això vaig pujar al quart i em vaig evocar. Vaig respirar amb sufocació, amb agonia, però sabent que seria l’últim que veuria. El destorb de la pena em feia veure només el moment final. Vaig notar una xerrada (a La bèstia havia de posar-hi alguna paraula inventada). I em vaig notar primer com els peus s’aixecaven i flotaven. I després tot el cos, tot el moviment gravitatori cap a terra, conscient de tot (aquí la professora Gemma em deia que hauria de posar amb què pensava en aquell moment) i no pensava en res, només en escoltar el cruixit de tot el meu cos. I el meu cor, que segur que no el trobarien, que estava perdut en alguna ruptura idolatrada, i el meu cap, que ves a saber on seria, potser vessant lletres i versos i frases. I com més m’acostava el moment de la fracció, devastació, explosió corporal, aleshores vaig saber que morir-se no era un bon pla. I qui em salvaria? Com sempre, les lletres, perquè havia escrit tant sobre la tristesa, la por, la mort i tot el que ve després, com ara l’amor, la festa dels sentiments, la xalada de trobar-se de nou, els divendres matinals de fresqueta, de l’abraçada, que sabia que això de tirar-se pel balcó només era una invenció, un relat, un conte, mai real, només fictici, només literatura nominal -al meu nom- i quan vaig ser al terra esclafat per culpa d’un impacte feroç, vaig renéixer perquè escriure et dona la possibilitat d’anar vivint i morint quan vols.

I així va acabar La bèstia. I vaig veure a tota la gent fent batimans a dojo, demanant que el tornés a recitar, que molt bé, o que vistós t’ha quedat, i moltes felicitats, i quan fa que escrius, ostres no sabia que ho feies tan bé, i la connexió amb suïcidi i la vida, bua t’ha quedat genial i tal. 

Es va apropar la professora Gemma i va dir-me que tot allò era un bon camí per fer-me un lloc entre els grans escriptors. Avui però, no has guanyat el premi de final de curs d’un sopar per a tota la família en un lloc de tovallons de cotó.

I vaig pensar que després d’escriure La bèstia, potser sí que em mereixia un Sant Jordi creant contes i relats en petit comitè, a cau d’orella, només amb els meus, i jugar a fer veure que ens morim i vivim, a dir-nos versos, inventar-nos paraules, i riure perquè ens falten llibretes per escriure a mà. 

I sí, tots dempeus aplaudint-me aquest final feliç. La PG també.