I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
Josep Maria de Segarra -cançó de suburbi-
Relats sense una època concreta (I)
Li sona el telèfon a les tres i set minuts de la nit. L’agafa perquè està de guàrdia i sí, una dona s’ha posat de part. La Giovana puja el cotxe i amb deu minuts entra al pàrquing del Clínic. Sembla un part senzill, d’entrada. Dilatació correcta, contraccions mesurades, la pacient pseudosedada pels nervis, el pare atacat de pànic. La Giovana (tot el personal de l’hospital li diu Gio) entra al vestidor annex al quiròfan. La dona estirada a la llitera oberta de cames, fent les respiracions que van dir-li a les classes de prepart, amb les infermeres infantívoles que tot plegat fa que la Gio estigui matracada.
Té son i es va dient a ella mateixa que ha de deixar les guàrdies, que no li compensa. Entra a quiròfan. Demana el material, triguen massa a esterilitzar-lo i fer el traspàs de mans. Hi ha una certa humitat molt poc habitual, però potser és cosa de la Gio, que també nota un emboirament espessot als ulls. Posa la mà dins el conducte vaginal pocapoc per fer el tacte al cap del bebè. No sap si és nen o nena però se li enfot. Vol que respiri com més aviat a l’exterior i anar a casa i fumar un Marlboro i tornar al llit. La pacient, que ha de parir una criatura prompte, crida de dolor, un pèl exagerat pensa la Gio, però ho fan totes les dones (pels nervis) (per la por del moment) (moment únic). Es mira el pare. Porta les ulleres entelades per culpa de la mascareta. Fa cara de lluç, pensa la Gio, mentre té posada la mà dins l’úter. Prem el crani per trobar el lloc més ràpid i fàcil perquè el nin no pateixi.
La Vana (així li diuen els amics) torna a mirar el pare, suat, tremolós, perdut, i els els compadeix pensant en allò que els hi ve a sobre. Que no en teniu prou amb les feines, amb les angúnies econòmiques, amb la societat, així en general. Que us foteu a tenir fills sense pensar. Que ara tot son protodilemes de merda i discussions, es va dient per dins, mentre ja nota el crani tou, com si fos la closca d’un ou, la sensació de l’esquerda, estranyament dubtosa, i si entra més el xafarà amb els dits (coneix l’espai i la força i el no retorn) mentre els crits de la pacient que es posen dins els timpans de la Gio, i mira les mans dels dos pares agafant-se, i ella que pensa en el moment de quan arribarà a casa, sola, sense el fill de puta de l’Asensi, que ha fotut el camp deixant-la, tirada, sola, sense escrúpols. I què vols Vana, es va dient ella mateixa, si cadascú fotia la seva vida, i ara pensa en ell i la ràbia que li surt de dins. I la criatura aquesta que sembla que vol desglossar-se pel ventre de sa mare, transgredir-se, fugar-se i ser només manyoc de carn argamassada, i el pare amb les ulleres entelades i plorant, però també rient i el troba idiota, com la mare, espatarrada amb el cony dilatat però sense acabar de parir, i les infermeres abstraient-se, com si no anés amb elles i la Giovana que no pot amb el col·lectiu, i fot quatre crits perquè necessita el bisturí per obrir més el periné i la udoladissa de la mare i el riure idiota del pare i el cabronàs de l’Asensi, que li ha de cobrar el mig mes de lloguer de la primera quinzena quan encara vivien junts, i sembla que el bebè vol sortir ara, perquè arriba com una dessagnada i la Gio, que es fixa ara en aquell clítoris inflat mentre el cap d’aquella criatura fa camí, no li convé ara pensar en com és possible ajuntar el plaer i el dolor unificant vida, i ho troba tot monstruós i senzillament absurd i s’adona que tot plegat és una autèntica imbecil·litat i d’una fluixesa duríssima. I si li prem massa els ulls?, pensa la Gio, i si li agafa pels narius del nas i surt un escàndol deforme per culpa seva? Amb tants parts que ha fet, treballat, assistit, i ara ella amb la mà a dins notant una viscositat estranya, una closca fràgil, i nota por. La llum del quiròfan es va fent més gruixuda, mira el terra i el veu tebi, glaçat, com una punxada. I el pare que va dient et volem conèixer fill, però tot té el seu temps, noi. La vida es fa esperar. I ara el nadó ja és meitat fora, meitat dins, i la Gio li pensa el futur que tindrà, fa llista de les coses del que es trobarà, perquè fa un repàs de tot el que ha viscut ella i es compadeix mentre l’ajuda a sortir del ventre de sa mare. Veu que és un nen, i pensa de nou en el fill de puta de l’Asensi, i potser de gran aquest nen és igual que ell, que els homes no tenen sensibilitat, que no saben gestionar emocions, que les titolades nocturnes els fan tornar uns tarumbes, i ara nota un formigueig als braços, i aquell nen que xiscla i la mare plora i el pare té les ulleres tant entelades que no veu res prò no sap si riure o plorar i la Vane veu tota aquella carnassa fastigosa i vermellosa de la vagina oberta que vessa com un foc vist de lluny i li puja pel coll una mena d’àcid i aquell forat que no para de supurar flegma i una secreció trallada molt violenta i amb el bebè a les mans nota que aviat perdrà el coneixement i el cor d’aquell nen que li batega a les mans i la Giovana cau sobre la mare acabada de parir i mai la mort i la vida havien estat tan agafades i unides.
I sí, per una casualitat estranyíssima, els pares del nen li van posar Asensi.
Comentaris recents