Cent còpies

I quan veig la llum de l’alba
se’m treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suicidi
potser ho deixi fins demà
Gerard Quintana

Col·lecció de primavera VIII

L’home que perdia les claus tota l’estona, va sortir de casa amb les claus a la butxaca. Quan va arribar al pàrquing, ja no les tenia. Com podia haver-les perdut amb tan pocs metres de distància? L’home que perdia les claus tota l’estona anava conduint pensant on podien estar les claus, on tindria ara aquella ferralla que per sort, en guardava unes cent còpies per tot arreu.
L’home que perdia les claus tota l’estona va arribar al seu destí abans d’hora i va decidir anar a fer un cafè. Allà, mentre feia un deliciós aràbic torrat 100% ecològic, va posar-se la mà a la butxaca i no tenia les claus del cotxe. On podien estar si tenia l’auto aparcat allà al davant? Per sort, l’home que perdia les claus tota l’estona, guardava a la seva motxilla petita enganxada a la cintura unes deu còpies de les claus del cotxe.
Va dirigir-se al centre a on es feia la reunió, i en entrar va saludar a tothom, va anar al bany, i l’home que perdia les claus tota l’estona es va adonar que havia perdut el cinturó. Com podia haver perdut el cinturó si no se l’havia tret? En mirar-se al mirall del lavabo abans de sortir, va adonar-se que no portava les ulleres. Les havia perdut, també. L’home que perdia les claus tota l’estona, just abans d’entrar en aquella reunió, va notar un buit molt gran, segurament era perquè havia perdut la il·lusió.
Un cop arrencat aquell Consell de Ministres, que durava massa del que feia falta, va notar-se cansat, perquè segurament havia perdut també una mica les ganes de viure. El ministre que perdia les claus tota l’estona, va perdre la feina just en sortir d’aquella reunió, perquè els resultats electorals no van acabar d’acompanyar, i va passar l’arc de metalls sense cap xiulada perquè pràcticament ja havia perdut tot que portava posat: només hi duia els calçotets, un mitjó, la samarreta interior blanca de tirants, una polsera de l’últim acte electoral del partit, una sabata i a l’altre peu (la del mitjó) una espardenya. L’home que perdia les claus tota l’estona se sentia dissipat, sense força i ves a saber on havia quedat la integritat, també. I mira si anava perdent coses que va perdre fins i tot el cotxe, i dins el taxi va perdre el mateix taxi, i un cop a casa ja no tenia res, ni tan sols les fotografies que el feien semblar un polític important i de pagueta maca. No tenia cap mena de jerarquia, havia perdut l’enteresa, se li va extraviar l’exemple a seguir d’ell mateix. I l’home que perdia les claus tota l’estona, després de perdre els somnis, l’anhel, l’ànsia de trobar-se a ell mateix, l’antull de no perdre res més que la seva pròpia pell, després inclús de perdre la gana, el capritx de conèixer i deixar-se conèixer, després de perdre les ganes de desitjar i ser temptat, després de perdre-ho tot menys la vida, van trucar-li que el seu partit polític havia desaparegut i just aleshores va trobar una clau que obria la porta on hi era tot, altra vegada.