No em diguis que la lluna brilla; mostra’m com guspireja en un vidre trencat. Anton Txékhov (dramaturg)
Comunicats d’estiu (VI)
Tenia una amant. I tot va convertir-se amb una mescladissa de necessitats tan vitals com fugir amb ella, per sempre. La Caïta Light era una dona que tenia la cabellera com una platja lleonada, groga i d’or, i els ulls com dos fars d’escuma blanca que t’induïen al caos absolut, al desgovern de la vida, a la fallida total sense recuperació possible.
La Caïta Light va ser la meva amant durant sis anys i mig. Casada amb un monstre totalitari de la construcció i amb tres filles i directora general d’una empresa de làmpades. Va enamorar-se bojament de mi -com jo d’ella- i vam crear el món i els decrets que només els amants tenen el poder de.
Un dia, la Caïta (després de l’extenuació sexual habitual) va dir-me que això nostre era una mena de melodrama necessari per continuar amb les nostres vides. Una dosi d’empenta al dia a dia, un anar fent vital per subsistir. Jo no n’estava gens d’acord.
Per mi era tot, perquè per mi la Caïta era un port segur, una àncora on agafar-me a la meva bogeria solitària, una llum. Una salvatjada desmesurada de petons compartits com dos imbuïts per l’esbojarrament i l’escalfor dia rere minut.
Ella era la dona que em feia giragonsar cada matí i vestir-me amb les camises de tall italià, els pantalons Rubinacci i les sabates de punta com si fos un nuvi feliç. Ella em feia jove, tot i els meus seixanta-dos. -Estàs prodigiós -deia na Caïta.
I ella que dansava pel carrer amb texans desorbitadament eròtics, amb una samarreta blanca de punta brodada, i m’agafava la mà per les avingudes de les ciutats més precioses: Millau, Anvers, Lausana, Stuttgart, Gdansk o Hannover. Sempre Europa, em fressejava molt a prop -molt, molt a prop-. I sempre era Europa.
Sentir-se desitjat a partir dels seixanta és com un ressorgir de nou, una mena de vida nova, un tornar a existir. La Caïta m’estimava -sí!- i vaig prendre la pitjor decisió de totes.
A l’hotel Althoff, de Kohn (un dimecres al matí), vaig decidir proposar tot el meu amor desbocat: una exaltació vital que jo, sense pensar en la vida de la Caïta (casada i amb filles, no com jo) m’hauria seguit. La llum del matí acorralava el llit extragran, i ella al bell mig com una estàtua feta pell, amb les carns dures i tenses, dormint, amb una bellesa que tallava la respiració. Un espectacle bonic, pictòric, artesà, com si fos una figura feta a mà. La Caïta: un cos fet a l’harmonia del món, un vers estirat davant meu un matí qualsevol. Sonava de fons Dust to Dust (The Civil Wars).
-Anem a viure junts -li vaig dir quan va despertar-se. I ella va dir: -A on?
Jo vaig estar dies planificant la nova vida, el nou habitatge. Havia trobat una casa en una urbanització exclusiva a Tadcaster, a prop de Leeds, lluny dels seus congressos de làmpades imperials, de llums de disseny i de congressos de bombetes led i catàlegs de disseny. La Caïta i jo, per fi. Per sempre.
Em va demanar l’estiu, per les nenes, el marit i exposar-ho a la família, i per allò dels quinze dies a l’empresa, per tornar el cotxe de luxe que no estava al seu nom i donar les gràcies. Em va dir que per fi, després seria lliure. Amb mi.
Avui la meva infermera, m’ha portat un catàleg de làmpades de disseny: em diu que caldria canviar-ne alguna. I miro les fotos de làmpades de paret, de penjar, de disseny tipus Nordlux, també n’hi ha una Gofurnit preciosa i la millor: la followme.
I penso que la Caïta Light, ara mateix, potser apaga la làmpada de nit per anar a dormir insatisfeta, sense rumb, amb una vida normal. Pitjor encara: gris. Somorta. Sense tenir-nos. Sense nosaltres dos.
Comentaris recents