Select Page

MdG

Estimat Antonio. Jo et veig cada matí com apuges la persiana a la xarcutera i em poso molt ardent. Que jo ja sé, com sap tothom, que t’ho feies amb sa mare, però mira, l’amor mai toca ni quarts ni hores. Antonio, jo de tu que plegava i venia amb mi. Només jo puc fer-te feliç, sense condicions, sense miraments. Perquè si l’amor és el que jo sento, el mercat sencer hauria de tancar, fer figa, cremar sencer. Jo et veig d’una hora lluny i em cremen els pollastres i els conills. I el conill a l’ast també, Antonio, que no en venc ni un. I mai més hauries d’aguantar a la Guillau i la seva puta veu aguda de nas. Que el meu pare amb cadira de rodes dona pel sac i ja tinc ganes de marxar a la platja, o en una illa amb tu, o inclús disposada a marxar on tu em diguis, carnisser, per no haver d’aguantar el vell. Que jo ja sé que l’accident al muntacàrregues va ser fortuït i el meu pare mig boig va perdre l’oremus i el cardat del Termens el va empentar sense voler i ja tens el ganivet dins l’aorta. I que l’amor és això, Antonio, que el pare invàlid sigui una creu, però viure amb la il·lusió dia a dia que un dia siguem aquella conjectura perfecta d’un món ideal. I ja mai més, malgrat el teu obscenament amb la mare de la xarcutera. T’ho perdono Horjuel. Perquè això sí: l’amor és intransferible i mai patina malgrat que algun ganivet talli cames i el cor dessagni volves de color blau marí de tants disgustos. Amb amor i sempre teva, Maria Dolors Garcia, dels pollastres.

JP

Potser ja és hora que aquí, en aquest esvalot mal organitzat i mal escrit, algú narri i detalli explícitament el mercat de veres. És a dir, que el narrador fa bé la feina de potinejar la vida del mercat, però també ha de descriure el lloc, el color de cada dia, el traspuament del territori. Que el lector sigui capaç de situar-se i crec que això li costa perquè ELL no entra en detalls. Perquè no fa una prosa acurada de com la llum que esclata de set a vuit del matí per les finestres de l’edifici patrimoni de. Protegit culturalment, sense invasions, intocable. No en fa cura de l’olor del magatzem que guarda la fruita, la verdura o tot el conglomerat que custodia un mercat municipal: peix, porros, bacallà, pollastre, cabrit i algun estruç. Ben d’hora, just on el bus carrega la població, la porta automàtica obra en espetec l’automatisme i un cop dins la flaire et fa fatiga, et fa nosa. No parla mai del dit quan pitges el muntacàrregues i sembla que et quedi allà, enganxat i decapitat. El narrador hauria de detallar bellesa, també: ha d’enganxar al lector de la història del mercat perquè no impregna el vellut de tot el colorit passadís enllà, flotant en l’aire el plaer de ser història viva. El rebedor de tràfec policromàtic que entra cada matí pels finestrals modernistes o la turquina que et fa sensible a badar dia sí i l’altre també malgrat la cridòria infernal de la Guillau, que trenca (explota) el matí preciós del mercat patrimoni protegit per vendre un parell de croquetes.