Quan es té l’ànima sensible no es pot anar pel món.
-Mercè Rodoreda- (Viure al dia)
Escrits d’hivern que no es veuen a venir (I)
Quantes coses que passen aquests dies foscos i de gris polonès, i quantes històries passaven aquell hivern i que ara semblen petites, però van ser ben gruixudes. Estem igual avui que toco un mar espigat amb espuma blanca mentre espero el ranvespre d’un poble boniquet. Com agafava ara els rems i empenyia fort blau enllà, ajudat pel ventot del nord que no para i augmenta el vigor i el nervi. Aquesta natura que té més múscul que jo i que vull que m’acosti a l’indeturable etern tonyiner i quan arribi al final, algun Déu dirà.
On son la barqueta i la valentia?
Repica la remor marina i tot agafa un aire d’hivern massa humit, massa fred, donant fe a les carcasses que trontollen i es van partint sota els jerseis. I lent sota la calma tensa prèvia a la festa que ens espera sense voler, amb les ales però sense gaudir.
Pensava ara que quan no som calor i ja no ens aixequem la camisa, marxem sense estafar-nos a carícies. Finals coneguts, final sense fi, tristos finals de porta i replà.
No defalleixo i em deixo delir per un sol ronsejaire i que en res es fondrà rere el Puig del Pení. És impressionant i vital, i necessari: com veure algú que no convé perquè la mateixa il·lusió el fa fonedís. Necessitat d’allò no palpable. Sol que s’apaga, cor que comença a llampar. Així arriba la nit amb les parpelles cansades. Així espetega el mar esverat com el meu esma.
He escrit uns versos per l’ocasió:
I que només s’obra la persiana de cada dia a les sis/partida per la matinada fosca i solitària/
per les orelles circula l’aire que trenca/que espetega i glaça i cap gorra gruixuda ens salvarà d’escoltar paraules que mai voldrem/les orelles vermelles i espantades i no hi ha cura dolça ni escalfor trobada/s’estimba l’ànima quan ja ni caiem al sofà alhora i quan ens sabem amb companyia aliena en una platja d’hivern/que només es tanca la persiana de cada dia a les deu.
Comentaris recents