“La por, fins ara, era el meu motiu de ser; avui és el meu motiu de deixar de ser” -Lluny vol dir mai més- Marc Cerrudo Boada.
Escrits d’estiu XI
Que boniques les tardes de setembre i que ràpid passen. Fosc en res i la nit connecta. Del color viu al torrat, del carabassa al foscam i brilla la boqueta de nit. Preciós i extremat que pica dins la cova delicada i aprensiva de començar un nou curs.
Ara ves i dorm. Posa’t dins el llit una nit bonica de setembre, amb la rabassada calma de la tarda i el monstre que viu latent sota el llit de les nits més fosques.
Les matinades son fresques i tenebroses, i quan l’unflat somni em devora apareix ell, el que fa que tremoli tot jo, com un nen poruc i balmat. El monstre de la por que té ullals i ulls grossos, va dient-me que no, que res, que mai i que tot és impossible. I jo que m’aixeco i pujo al terrat i ofegat i suat m’estiro a les teules fredes i incomodes per fugir tot el que puc d’aquesta fera, de l’alicorn guerxo que no em deixa dormir: només calla quan hi ha sol i la llum es baralla de dia. La nit alimenta aquest monstre, i és com una cacera de les alegries i les coses bones que han de venir.
Aquesta il·lusió pura que va tapant, ofegant i extingint i no es fa fonedís fins a l’albada. I el fill de puta s’atansa dient-me que és la por i la basarda absoluta i no puc més que esperar la tendra aurora. Ell no s’adorm i mai calla.
De mentre hi ha punxada i canvi de cor abans no arribi la matinada.
Que boniques les tardes de setembre i que ràpid passen i a veure com ho fem que ara les nits ja son més llargues.
Comentaris recents