I als capvespres pots imaginar la nit. És l’únic moment en què tot encara és possible.
Natàlia Romaní -Sal a la memòria-
Escrits d’estiu V
Peu enfonsat i mig adormit. Dels pins en brama una pluja, un rajolí, un doll d’alguna cosa.
Ara, una remor latent que arriba: la barca d’en Ricardo, que té el costum de tirar l’àncora just en aquest moment de tarda sostinguda. Peu enfonsat i mig adormit, saludo al Ricardo, que diu que no ha dinat i amb el seu barret de palla fa adeu com si fos un pescador (que no ho és).
La brisa fresca es filtra a la pell i fa calfar l’ànima, és la tramuntana justa i adequada, i mig adormit i amb el peu enfonsat, intueixo la sal pura alhora que el cel redreça els blavencs de la tarda.
Torna a passar el Ricardo, amb el barret de palla gegant, que diu que s’ha deixat el telèfon a la barca. Amb una petita llanxa va fins a l’embarcació, provocant unes onades que ja no em fan tenir el peu enfonsat, sinó la cama sencera. El veig de lluny reflectit entre onades macadisses i un turquesa descomunal. Mig adormit, sota el celatge calmat i quasi rubiginós, el Ricardo torna amb el soroll carregós de la llanxa i passa pel costat altra vegada amb el seu barret de palla que em fa ombra i li sona el telèfon. Em saluda amable i disculpant-se i em diu que com em va la tarda amb el peu dins l’aigua. Mig adormit i com que no vull ser ruquerol, li demano de conya que em porti a fer una volta amb la seva barca.
El que va passar després, ho deixaré pel següent escrit d’estiu.
Comentaris recents