El Bru no surt de l’aigua ni que la pell arrugada l’espanti. La mare li ha de dir dues vegades i a la tercera, amb crit inclòs, que cal agafar la tovallola per a eixugar-se. El Bru va de roca en roca, es tira de cap, neda metres i torna a la platja abatut de sol i sal. Primer va ser amb el pare, que anaven tots dos prop de les roques per si calia descansar i agafar aire, però quan el Bru s’ha anat fent més gran, ell sol, fa vida marítima de juny a setembre. El mar s’integra al Bru i ell ja és com un més de la família marinera.Al Bru li agrada molt submergir-se a ple pulmó per veure les gambes vermelles i les estrelles de mar amb aquell color coral preciós, i deixa fluir la seva energia pausada dins el vaivé dels corrents. Ara aigua freda, ara calenta, i dins el mar no saps mai d’on pot venir un aire oceànic que t’arrossega a la pell de gallina.
Quan el Bru surt de l’aigua i travessa la posidònia, s’estira a la sorra ardent i pensa que de gran, haurà de fer alguna cosa per poder treballar prop del mar, viure-hi a prop. Troba tant a faltar la marinada calenta durant l’hivern, que el Bru compta els dies per saltar-se les assignatures de socials per desafiar les roques més altes. I no n’hi ha mai prou d’aigua, i vinga pujar metres per saltar i sentir l’espetec màgic del seu cos endinsant-se dins aquell blau brau.
I al setembre, quan la llum ja minva a la vesprada, el Bru busca un racó al fons marí pel ritual de sempre: agafar un grapat de sorra entre els eriçons i emportar-se-la pel fred de l’hivern. Guarda la sorra i serà el seu amulet; per si mai li cal. El Bru té la sorra sempre a mà.
Un dia de gener, on només hi ha deserts d’horaris i exàmens absurds, l’orella va avisar i va fer un pet. El timpà va rebentar i calia operar d’urgència. El Bru va agafar un grapat de sorra del mar i va emportar-se’l a l’hospital per si de cas.
Quan li va donar a l’anestesista (aquest fent veure que li interessava molt la sorra abans de l’anestèsia total) el Bru va quedar-se tranquil i va deixar que li reconstruïssin el timpà. La sorra va agafar vida, tot va agafar un color magnífic de peixos varis, les estrelles de mar queien del sostre, algun dofí va aparèixer i totes les eines de quiròfan eren com algues ballarines i precioses. Quan el Bru es va despertar de l’operació, es va trobar dalt de tot d’una roca altíssima per fer un gran salt al mar.
Potser seria el salt final per a deixar-hi allí la sorra; al fons del mar.
Comentaris recents