Select Page

Mires un bitllet d'avió i el compres. Vols fugir. Vols marxar. Vols partir. Desconnectar de tot i no estar a prop de la realitat. Digues-li en una illa. O una platja de sorra blanca. Marxes del caldo d'informació i apagues tots els dispositius que connectin amb la realitat. No pots més, confesses que no és el moment, però mira, adéu. Mires destins, hotels, camins, mapes i imagines què agafes de roba. Organitzar; només amb això ja evadeixes fort. No descartis l'opció del cotxe. Observar de dins a fora tots els arbres de la calçada, tots els núvols que van corrent sobre l'asfalt. Amb la música i l'ànima a tot drap, marxes. Enfiles Empordà amunt, creues França, et porta l'aire ingovernable del Mediterrani i arribes a Barolo (Itàlia) a fer una copa de vi, entre la boira de les seves vinyes. Tot per estar lluny, tot per fugir: anglès to flee, en castellà huir, en francès fuir i com diuen els de Piedmont, fuggire. Marxar implica conèixer, veure, prendre, arribar, ser, agrair. Però quasi sempre ho fem per alliberar-nos de la realitat. Omplir l'ànima. Captar una llum diferent de la que tenim a casa, l'hora i la posta de sol, que també canvien. Creuar les cares d'una gent llunyana, un fred estrany, un llit incòmode (mai serà com el teu). No estar per aquí ens obliga a canviar rutines, tastar altres productes, esforçar-nos amb l'entesa, mirar d'adaptar-nos. Tot això et fa parar el soroll del timbal permanent del dia a dia. Ja ho deia Sau, en una de les seves cançons: "si un dia he de tornar no espereu res de mi/potser torni a començar demà quan sigui lluny d'aquí/i no puc oblidar-me dels anys que he perdut/ara és massa tard/me n'haig d'anar/me'n vull anar d'aquí". Simplement genial.
El problema no és marxar. El problema és la resposta en tornar. Quan tornes i tot està igual, què fas? Com ho aguantes? La tensa espera de la tolerància i la ràbia perquè res no ha canviat. Tot està igual i t'adones, amb tot, que la cosa no era marxar. El problema era amb els d'aquí. Marxem.