Els xiscles que reboten a l'hora del patí queden guardats en algun racó de l'Escola, quan aquesta tanca. Els llums de les aules baixen la intensitat però mai s'apaguen del tot: sempre queda alguna lletra per escriure a la pissarra. La sensació de saber que has estudiat molt per aprovar l'examen que tens al davant. I veure, com any rere any, tot va agafant sentit amb les equacions de la vida i les seves coses. Aquella tarda de divendres d'un mes d'octubre, en què ja plegues i fins dilluns. Aquelles ganes de veure l'amic més que íntim de classe per poder explicar-li tot. La màgia de l'escola.
L'angoixa i el crit de l'esbroncada. La solitud eterna en un racó del pati. L'aixeta del lavabo que sempre goteja. El fred del dilluns al matí i treure's la jaqueta a mig matí. Aquell caminar lent del professor que es passeja per l'aula mentre li dónes voltes a les preguntes de l'examen que no entens. Les hores lentíssimes de l'assignatura absurda. El dia que plou i l'olor de serradures. La sala de professors i el respecte dels grans. El neguit dels deures a mig fer. La mandra de tots els treballs pendents a l’agenda agotada. La llàgrima que està a punt de caure pel ridícul que has fet. Sortir a la pissarra. La motxilla plena.
L'escola com a concepte del millor i el pitjor. Les aules: el lloc de culte d'una infància que ens retrobem a cada instant. L'espai del coneixement i l'eina per projectar futur. El millor lloc per posar una urna i projectar el món el millor i el pitjor d'una societat. L'urna. Votar. Decidir. I ja està.
Comentaris recents