Y cómo huir cuando no quedan islas para naufragar. Joaquin Sabina -Peces de ciudad-

Relats d’hivern I

Van caient tots els retalls de l’any, un rere l’altre, com petites peces d’un mosaic fent trencadís. Trossos de tota mena: literatura esplèndida, textos inacabats, música de pell, però sobretot moltes postals. I adonar-se que la vida és tan bonica que sembla de veritat.
He vist créixer els dies cada dia fins que es feien curts, i en tots he vist la por de prop, el plaer de bastant lluny, i en el cos a cos he guanyat quasi sempre. He vist créixer llunes i he observat la seva ombra fosa al negre infinit. L’univers viu i enèrgic.
La pell m’ha fet gresca a paradisos desconeguts, m’han fet pessigolles les carícies de les matinades més boniques de l’any: l’estiu és un sortilegi. També m’han fet festa moltes abraçades de lluny, molta mimositat imaginada, molta fogositat pensada i que m’ha cremat al damunt durant.
Malgrat que les hores nocturnes son un desafiament perquè acostumen a ser volàtils (com els personatges de les novel·les) la nit és un receptor de llum. Nit d’hivern fred. Nits llargues. Nits de respecte. Nits de pèrdua. Però sempre he trobat la llum, viva, intensa, penetrant.
Van caient tots els retalls de l’any i en ells sempre hi ha la bellesa de les coses que no tenen tacte, ni grandària, i només es veuen i s’escolten a dins, que peten l’ànima una vegada i una altra, com un tambor que empenta la gusarapa per seguir. Quanta poesia, quanta vida, quanta gent que escriu veritables joies arquitectòniques per suportar la rutina i la remor de la inutilitat. En tenim sort.
I també les melodies, les ja conegudes, les descobertes i les que acompanyen com un fil musical dins el compàs de les hores mortes. Hi ha músics totals, artistes que canten i hi ha combinacions que fan una combustió amb el resultat d’un èxtasi absolut.
I també cauen trossos d’amor total, que com sempre hi és present a cada hora, a tots els racons, a totes les mínimes coses i als moviments menys inesperats, a les estones inacabables d’insomni i a l’espera, a la resposta no rebuda, en pensar què seria sí, i sense avisar, és clar, com totes les coses que ens delegen.
Aquests son alguns petits retalls que cauen com un trencadís, com un relat més, i compartir-los tot l’any amb vosaltres, em fa feliç. Que tingueu un bon any, estimats lectors.

Si em permeteu, uns versos per l’ocasió:

Totes les flors parlen de tu/blaves boniques i fresques/els rius taronges al cel/aquesta llum/res acaba/la terra ens espera quan deixem de volar/totes les flors parlen de tu/intenses florides petricores/tanta llum a sobre les nostres pells/embalum ocasional/mai és bon moment per marxar/el desig escampat com benzina/tota vivor feta xixina/i quan tornis/potser ja mai/totes les flors seran liles de cop.