Les nits de parèntesi

{així les coses tracen un camí insondable que rastreja la paraula} -Pol Guasch- ‘Tanta gana’

Escrits d’estiu IX

Aquestes nits de parèntesi, les que passem foragitant a la vora del foc d’estiu espantant les pors de l’agenda que aviat encetarem. Algú crida que falta gel i els riures s’encomanen a plaer. Cau la mitja lluna, que no és lluna com una bola de cotó: li falta un tros, com algun petó que recordo que li faltava un bocí, un fragment que mai més l’he trobat i faig instància per rebre’l avui aquí.
Les nits aquestes de parèntesi, lluny del xivarri del poble a petar, a la nostra roca que ningú coneix (o això és el que volem pensar) i que ens enduem les nostres tertúlies dins de caixetes i les obrim quan estem endillunsats qualsevol migdia de novembre. Aquest moment que sembla una il·lustració d’en Salvador tan realista, tan de veritat, tant de pinzell a Port Lligat. Nits de parèntesi que poden ser un poema o uns versos o potser una bonica i tendra contalla, llegits amb veu baixa i riure molt perquè no et sento, que piquen les onades, crida més, xiscle tot el gazal, les notes d’amor en balada, en cal·ligrama, en epopeia, moaixakha o sonet i digues que m’estimes fort a tota quantia. Amb volum de cel estel·liforme, radial, colossal damunt nostre (i encara em demanes on van a parar les llums del camp ras, d’aquestes estrelles que tenim al damunt).
Les nits de parèntesi, les que mengem gelat com quan ens engolim la pell un amb l’altre quedant-nos amb ganes de deglutir un bes i un altre i tots els que van venint, fins que no hi hagi més remei que marxar d’aquest mar que ara ens abraça i ens amorralen totes les membranes de l’amor selvàtic.
Les nits de parèntesi son pel deliri inaturable i indestructible mentre no arribi la verema. 
Després clemència a la tardorada.