No ho sabia

Gent que no va a missa però pensa com un capellà, gent que no falta a missa però ignoraria Jesús si nasqués avui i fos un pidolaire. -Víctor García Tur- (L’aigua que vols)

Escrits d’estiu VIII

No ho sabia. 
Notar com de cop és fosc sense adonar-te. I amarres els ulls a l’horitzó: a baix el mar, al mig la fina cantilena blanca que fa de frontera i més amunt, l’entrefosc. Mai aconsegueixes desgranar en quin moment tot és cel negrenc i llest per aquesta nit absoluta.
No ho sabia. 
Que sense mapa de pell em perdria per la teva geografia tan fina, tan afavorida, tan lleu. I després de tant besar-nos no sabia que podia perdre el gust a la vida i voler únicament llavis inaturables. Que tot son estrelles als teus ulls de tant mirar-te. No ho sabia.
No recordava que no ho sabia, que després de cada estiu plora la meva mirada perduda a l’asfalt i ja sé que sempre t’ho dic, a peu de rutina, cada dia i sobretot a les conjectures dels dilluns, però després de cada agost, i cada setembre que comença, fa grémola i plora la pell bruna. És la melancolia a tota la sal que ens vam jugar i després guanyar-nos. Ens espera el gris precursor de l’entretemps.
No ho sabia. 
Que quan surt el sol pot ploure i ja veus, que bonic és xalar-ho i escriure versos a plena platja buida i boirada. Quin plaer rebre les onades plumboses amb l’escuma trivial i sense més revolta que petin davant meu. No ho sabia que les platges buides son racons d’hilaritat descomunal. Quina platxèria més intensa i llarga.
I no ho sabia que hi ha algú que té les claus d’aquell far, que fa clarejar les tristeses absurdes i esperona les fortes ganes de viure. 
No sabia que tenies les claus per veure les estrelles a alta mar.