La barca d’en Ricardo (II)

I tot d’una penses en algú i apareix al mig del carrer, o t’escriu un missatge, o tot de coincidències que de tan extraordinàries acaben sent normals -Gemma Ventura- (Postals)

Escrits d’estiu VI

Quan el Ricardo em diu de navegar amb la seva barca, inicialment vaig fer un estudi de la meva carcassa espantadissa i els riscos. Però no hi ha més por que la de no fer les coses per covardia. Em poso el banyador i una samarreta i accepto la seva invitació una mica farfolla.
El Ricardo té una barca que segurament deu ser més gran que el meu pis i els acabats son molt millors que el lloc on jo treballo cada dia. De camí amb la llanxa fins a la barca li dic al Ricardo com veu la mar, les onades i diu que Això no belluga res avui i no pateixis tant nano que jo soc un sardinaler (en Ricardo parla el Cadaquesenc suposo que per una integració tant estúpida com efímera).
Fils de núvols blancs estenallen el cel i el paisatge és ample. Hi ha dies de l’agost que semblen setembre per com està l’aire de clar, llis, ras i verge i només hi ronda la ferum sospitosa de gasolina del motor. Ricardo suposo que això és normal i el Ricardo que va milles nàutiques fent petar la proa sobre l’aigua. Ricardo que anem molt a cremadent, no veus que has perdut el barret de palla? I el xitxarel·lo es posa la mà al cap fent que hòstiaputa sí, que fort, i després riu. Vols portar tu la barca, nano? Rient com un animal de mar molt tocat per la tramuntana i D’una sola cosa pots estar segur, va cridant, i que jo cada dia agafi la barca i que hauries d’estar més calmós.
I jo agafat als sofàs de pell blanca, que estan tacats de vi i les cames que em salten de la cabriola que fa la barca sobre la munió d’onades. Ricardo que sortirem volant, afluixa el motor, però no puc cridar més. I amb aquestes, la pudor de gasolina és tan bèstia que ja no hi ha soroll de motor i només s’escolta la tramuntana picant la barca. El Ricardo remena un calaix i en treu una bossa de patates i em diu No pateixis nano que això pot passar, que jo ja ho he viscut. 
Intueixo que estem entre la badia de Roses que queda al darrere i l’Escala, al davant: el paisatge té una bellesa molt musculada. Tira l’àncora i veig un cabàs de blau marí de fons que li perdono la seva fatxenderia. 
I aquí estem en Ricardo i jo damunt la seva barca, sota un cel que aguanta la tarda però que no podrà resistir-se al foscam de la nit.
El que va passar després, ho deixaré pel següent escrit d’estiu.