Oriol, admirat. Amb tota delicadesa entro a la teva cel·la i m'hi estic en silenci, al teu costat, sentint la teva soledat i fent-me molt mal. Molt. Desperto cada dia amb els llençols freds i la cambra humida i el primer pensament, des de fa més d'un mes, va cap a tu i a la intempèrie d'aquell ciment gris i feixuc. Imagino caminar al teu costat entre els passadissos que no conec simplement per fer-te companyia, deixant que m'expliquis coses, moltes coses, molts sentiments, molta vivència. Molta història. També imagino abraçar-te, com si fos ara i aquí i notar les nostres panxes com feia en Pere Mas amb en Barril. 'Toquem-nos les panxes'… Oriol: la injustícia se'm posa a la gola. Em costa empassar, riure, felicitar, celebrar, sortir a caminar i córrer i fer quelcom el fet semblant a la llibertat. Em costa no pensar en vosaltres cada dia a la nit quan vaig a dormir. De quin color és la llum que us entra per la finestra? Teniu finestra? De quin color és el cel en aquell pati d'hores limitades? A molta gent li deu passar: una bona estona compartida amb amics és molt curta perquè després sempre hi ha allò teu, allò vostre, allò del Quim, allò dels Jordis, el fet tan injust. Ja no hi ha divendres amb calaixet de confort. Ja no hi ha diumenges a la tarda sense mirar la llar de foc i pensar que la nostàlgia no és per allò de sempre, sinó per allò vostre. Tot ha canviat. La teva saviesa sempre m'ha captivat, m'ha donat una seguretat envers diferents opinions polítiques un do d'imitació que funciona: el teu discurs, la calma, la tendresa i el millor: l'espera a què l'altre acabi de parlar. Escoltar. Imagino tardes amb tu, en aquelles parets tristes, jugant a cartes i deixant que m'expliquis tot i més sobre la universitat, l'abstracte de la política i de quina estrella t'agrada més i per què. I també imagino parlant dels teus contrincants en la política i justificant sense violència verbal les seves opinions. Justificant en Miquel, l'Ines i en Xavier. T'imagino parlant d'ells amb el teu mig somriure i reposant el cos cap enrere i no cridar. Parlar amb veu baixa és una eina de poder. No et conec però ets molt present cada dia, al cotxe, a la ràdio i penso en el com, en el què i en el qui ha tingut els pebrots. Però sobretot penso en els dies que vénen i la teva soledat, en els teus fills i la teva parella. Soledat involuntària. Impotència. Injustícia. Perquè al teu darrere n'hi ha tres més. I després tot el poble. I després l'univers ple de llum enmig de la foscor. El Nadal no era això.
Oriol jo crec en els fars. Existeixen. Hi són i funcionen. A Cambrils i a Estremera. Mai s'apaguen. I som uns quants que el fem girar perquè us arribi l'última onada a terra ferma. I un dia aniré a un acte i tu seràs el protagonista i veuré la teva panxa i t'abraçaré de lluny i sabré que la felicitat era la llibertat.
Visca la República i els fars que l'il·luminen.
Comentaris recents