Qui ho vulgui

Dietari dels somnis (últim capítol)

S’aixecava i escrivia els somnis que havia tingut. Era la manera que no s’escapessin de la memòria. Una memòria que, per cert, s’anava eixugant, perdent, aigualint-se amb el temps.

Tenia la llibreta dels somnis, que era gruixuda, amb una tapa lleugera de color rosa pàl·lid, i ja tenia el ritual del matí: atrapar els somnis allà dins, fent-los lletra i deixant-los vius, d’alguna manera. Això pensava ell. Què millor que no marxessin mai?

El cafè es triturava dins el molinet, la llibreta oberta i el bolígraf a la mà, i s’hi posava aviat perquè els somnis se’n van de pressa del cap. Això sí que ho havia descobert. Si algun dia ho volia deixar per més tard, podia ser agosarat, perquè a l’hora d’escriure’ls ja s’havien esborrat. Vostè escrigui, li va dir el metge. Li anirà bé per a la memòria.

I, de tant en tant, l’home llegia els somnis de feia dos mesos, mig any, tres anys. Un darrere l’altre. Però eren somnis o havia passat de veritat?

Perquè no veia pas que la memòria li anés a millor, sinó tot al contrari. Li costava discernir entre la realitat i els somnis, entre el fet real i el que escrivia. Habitava entre dos mons.

Una tarda de setembre, més fresca del que hauria volgut, va sortir a caminar, amb una petita motxilla on portava aigua, la documentació i la llibreta dels somnis. L’home caminava de pressa, amb ganes, amb una energia que feia enveja. No es va adonar que ja era prop dels afores del poble, allà on començava el marge verd del bosc. Camí amunt, no es cansava, es repetia per dins, però no comptava que el setembre és un mes traïdor amb la llum del sol. De seguida, la fosca jeia pel bosc i l’home, desorientat, no sabia tornar. De fet, no sabia ni com havia arribat allí, perquè no recordava quanta estona feia que caminava.

Sense cobertura al telèfon, sense fil de veu per cridar, sense massa roba per abrigar-se, la nit es feia densa, incòmoda i negrenca. Va jeure. Va beure. I també va fer-se una mica de llum per llegir la llibreta dels somnis. Li va fer molta companyia. Els anava llegint, alguns els recordava, d’altres no. A vegades, l’amor de la mateixa lletra escrita ens salva.

Però, en aquest cas, l’home es va adormir i, a la matinada, va morir de fred.

Quan van trobar la llibreta dels somnis, a l’última pàgina hi havia escrit, abans de morir: aquest «Dietari dels somnis» l’haurà de continuar algú altre, qui ho vulgui, perquè la vida passa i s’evapora, però els somnis hi són per sempre.

Nota de l’autor: i ara, qui s’anima a escriure un dietari de somnis?