Dietari dels somnis III
Condueixo de nit per una carretera amb molt pendent. El cotxe va forçant i cada vegada tinc el cel estrellat més a prop. Un gruix de pins i arbres que no distingeixo abraça la carretera, petita. No sé cap on vaig ni per què estic dins del cotxe. Sona “Do you see me now?”
Dels somnis, el més indefinit són els temps, els espais entre una acció i la següent. Un somni etern, en realitat, pot ser només de trenta segons. Els somnis trolejen els horaris terrenals, vacil·len les nits com volen, allargant-les o retallant-les, i tenen temporitzadors propis per detonar, en el millor moment, un son profund.
Quan arribo a dalt de tot de la carretera, hi ha una petita taca taronja al cel: comença a fer-se de dia. Som en una vall d’alta muntanya, amb cavalls de tir preciosos, aus que vigilen, neu que es fon i rierols que baixen de molt amunt, perquè miro cap al cel i només veig muntanyes enormes que m’envolten. Sento soroll de bicicletes. Em passen pel costat en Tadej, que diu que ve d’Eslovènia, i en Jonas darrere seu, que es queixa que no l’atrapa mai. En un moment ja són lluny.
Els somnis sempre són un encanteri, siguin bons o dolents. Aquells que no ens agraden sabem que només han estat una mala estona, que al final són un somni i estan lluny de la realitat. Un somni bonic fa sentir una sensació dolça que perdura tot el dia: un bullidor de felicitat ja de bon matí.
A la vall d’alta muntanya hi ha un refugi de fusta d’iroko, cedre vermell i castanyer. Hi entro i tot és d’una llum viva, d’un sol que es filtra rere les finestres plenes de verd que hi ha al darrere. Hi ha una barra de bar plena de copes de cristall, cadires i taules petites de cabaret elegant, i només un home i una dona. Es fan petons.
Als somnis, les sensacions “no són”. No se senten. Només es filtra la informació de si són coses bones o dolentes. No hi ha espai per aturar el sentit selecte del tacte, de l’olor o, per exemple, de l’acte de petonejar. Vivim del que hem fet, però no del que somiem.
No conec la parella que es fan uns petons tendres, lents, quasi aturats entre ells, perquè ella li enrosca els cabells amb les mans i volen sentir tant aquell moment, guardar-lo, retenir-lo, que aturen el petó-espai.
Quan vull sortir del refugi, veig, al sofà de la porta, uns nois que també es fan petons: morrejades intenses, aplegant-se l’un a l’altre sense fi. I ara també a la barra, dos que estan a foc fent-se petons precisos, coordinats, exactes. I quan per fi soc fora, veig un rètol que hi posa: “Benvingut al refugi dels petons”.
Els somnis també fan cavil·lar. Quants petons ens hem perdut per por? Quants petons no haurien calgut? Quants petons són l’inici d’una bona història i aquests mateixos, el final d’una altra? Els somnis, un cop ja clareja, ens fan sembrar dubtes, generen expectatives i fan pensar en persones que pensàvem que ja no eren tan properes, però que sí que ho són.
Quan pujo al cotxe per tornar, hi tinc una nota escrita a mà. La lletra m’és coneguda. Diu:
«Au va, torna al refugi i fes-me aquell petó que em deus.»
Comentaris recents