Dietari dels somnis (II)
Entro dins l’aiga sense onades, cristal·lina i salada. El ventet amorteix un sol que fa bullir la cala. Tothom espera Sant Joan.
Veig el cel com va agafant el to com el d’una taronja escorreguda, voluptuós, intens, i a la sorra comencen a fer fogueres i munten taules per sopar. Els peixos de colors s’apropen i s’espanten com ho fem nosaltres, de la mateixa manera, amb emocions diferents. M’apropo i m’espanto tota l’estona. Amb tu, també. Sort que és estiu i s’hi està bé. I a la sorra, tothom espera Sant Joan.
Veig pel camí de la cala que baixa el Marc amb la guitarra i el segueixen uns quants que no reconec, els banyadors amplots, les samarretes més, i assenyalen les taules plenes de plats de paper, gots de colors, ampolles grans i coques de brioix.
Ara sí que em decidiré i sortiré de l’aiga, però abans faré unes últimes braçades fins a la roca gran per fer el salt final abans no comenci tot. I pujo la roca pel barranc verd i des d’allà veig el Delta, el mar que canvia de colors, la nit que arriba, i també Llafranc i Balears i el “Prometeu de mil maneres” amb el Carles Rebassa. I em llanço a l’aigua de forma salvatge, agraint i sentint tot l’espai buit, la cavitat blava entre el cel i la sorra blanca que aguanta el mar. I caic i no arribo a l’aiga, no arribo, i què puc fer per quedar-me aquí, sense que res m’oprimeixi, no peso, pressenteixo l’esquitxada prompte. Entro a l’embruix del mar, fresc i gustós, paradís de bombolles, oasi, temple, plaer de ser, m’agradaria que somiessis el mateix.
I els lliris de mar fan una catifa marina bellugadissa i puc tocar tot de paraules que floten i em rellisquen de les mans, i la llum semi blanca es filtra i trec el cap a l’exterior i el cel sembla paper maixé.
Vaig a la sorra, ja és de nit, hi ha una petita fogonada de llumetes petites enganxades pertot, sento el xerroteig de la gent contenta, i el vent fluix que omple els cabells d’arena, l’horitzó és vagament morat, i els acords honoren balls amb els vestits blancs en l’aire.
I l’Anna s’apropa a mi i em diu que passaran coses bones, amb la seva veu alegre, passaran coses bones. I somriem fins a acabar rient i xalem de viure allà, per sempre. I tota la gentalla salta, amb gots a la mà, i les onades arriben amb una vivor petita que envelleix la cala. I demà les carícies dels llençols sobre aquestes pells colrades, les carícies compartides, els que es menjaran a festes, aquell fregadís de les pipelles i els llavis humits. Tothom espera Sant Joan, em van dient, i desfilen i es posen a cantar, i l’Eva em passa pel costat i em diu que mai és tard per viure i el Pau em repeteix que només cal fer el primer pas.
I comencen els focs de colors sobre el mar, i la cala és una brotxada de colors i tots els castells pugen cap al cel fins a foradar-lo, fins a veure la matinada, tens la millor nit al damunt.
I la marina blava fa tàctils i acústiques les primeres hores del matí, mentre s’apropa un nen i em diu que s’anomena Joan, i així doncs comença el joc, i qui més hi ha que es digui Joan, pregunta un, i mon pare crida, i el Serrat també, i el Capri, el Maragall, el Brosa, i el Barril, i l’Oliver, també crida el Miró, el Crosas, el Botta, el Laporta, i ara sí, ja és Sant Joan.
I quan el sol bat les petxines i els blancalls de la cala, el gust de la xocolata i els petons pugen fins a la gola, ens despertem i ens mirem als ulls i comencem a fer el primer pas.
I em dius molt fluixet, escolta poeta, sempre pot ser Sant Joan.
Comentaris recents