Metal·lotèrmia

Decideixo ser feliç
Obro el pit a l’imprevist
Ja vull veure el que no he vist
Abandono el cantó trist.
La Troba Kun-Fú -Santa Alegria-

Comunicats d’estiu (IV)

Era desmesurat el que trigava a fer-se fosc. No em vaig adonar que a les 22:24 encara hi havia un cel de bobina de fil color beix. També vaig veure que no hi havia manera que el mòbil em digués coses de tu. La foscor de la pantalla era eixuta: la de la nit, era humida.
I recordava, quan em vas demanar foc aquell primer dia, que t’hagués encès la cigarreta amb una bengala. Després te l’hauria regalat, perquè guardessis llum fins a la teva última decisió. Finalment, vas dir-me que sí i la combustió va ser pertot, única, fins que un dia.
I allí, estabornit entre coixins i decadència, l’aire reescalfat de l’estiu em va portar notícies teves. -Hola, poeta. Quan la pantalla es va il·luminar, només hi veia el teu nom, res més, ni el text, ni el subtext, ni el botó de desbloquejar l’aparell. Eres tu i ja em bastava.
Em deies -Hola poeta -com m’haguessis pogut dir hola, o només poeta. Però vas optar per un -Hola poeta. Quan em deies poeta, la pell em buscava l’eufòria, la batzegada em paralitzava el cor, el batec, el ritme cardiovascular bàsic, i cardàvem com unes feres posseïdes perquè el <poeta>, era el detonant de tot. No l’adjectiu, sinó la forma vocal: -Escriu-me fort, poeta.
Van passar tres quarts d’hora abans no vaig reaccionar al teu missatge, ple de nit, ple d’incògnita fins que jo, per fer-me el desmenjat, vaig contestar-te: -Hola.
Hagués pogut optar per un -Hola princesa -Hola bonica -Hola Tudel -que és com t’acostumava a dir-. Però vaig pensar que un Hola Tudel, era massa frèvol, rutinari, no espontani. -Hola (i un espai sense punt).
El doble clic blau baluard em va sacsejar. Eres allà, esperant. Esperant-me. Amatent aquell -Hola. I ara de nou, intercanviar el detonador: qui pitjarà abans la voladura imminent?
-Has vist el cel, poeta? -i jo que miro l’infinit enmig de la matinada i em trobo amb coets en forma de palmera, una artilleria de llum artificial que petava, esclatava un sidral de colors a tot l’horitzó. Una mascletada descomunal uns metres amunt, una metal·lotèrmia que feia rafegues visibles fins a l’estratosfera a ull nu. Un còctel d’explosius lumínics fets pols perquè tot ja era pólvora petada a l’espai immens.
Tudel, és Sant Joan. Poeta, ja ho sé. Tudel, em vas voler inflamar de dolor i absència. Poeta, podries escriure’m una cosa. Tudel, perquè… (sona el timbre de casa). Hola, poeta, vinc a fer-te companyia. Hola, Tudel, vols que fem un foc i un castell a mida?

Era desmesurat el poc que trigava a fer-se de dia.