I amb les ungles i amb les dents
defensem l’amor salvatge
l’amor tendre, l’amor brut
l’amor baula, l’amor casa.
Sònia Moll.
Hivernacles (I)
L’Arlet, durant tots aquests darrers mesos, s’ha dedicat a cuidar les plantes de casa seva, les ha vist créixer i morir, ha llegit molt i també ha escrit alguns poemes i esborranys de novel·les. També ha dormit molt, moltíssim, fent ús de Lormetazepam i benzodiazepines, combinades amb ansiolítics i relaxants. Una vida contemplativa absoluta i voluntàriament. Ella creia que ho necessitava. Ho necessitava.
Ara l’Arlet, un cop ha decidit tornar a la normalitat medusiana del dia a dia (falsa societat ambiental, amics que sí, però no, cites amb retòrica de publicista) té el problema que el món se li fa gran i no s’adapta. Se sentia molt millor quan artificialment veia passar el temps amb una lentitud butza. Aquelles pastilles que la feien buidar la motxilla emocional; la temptació de tornar-n’hi és a tentipotenti.
L’Arlet veia el cel blau galàctic amb els deixants dels avions i pensava on anaven, respirava els ametllers quasi florits com un rusc de desitjos esperant la primavera i micaenmica, l’Arlet imaginava una pluja que fes mullada, humida, de gota fina i poc freda. Però des que viu en la realitat dels horaris i la grisor de la subrutina, ja no caça il·lusió.
L’Arlet decideix fer-se un canvi de pentinat; creu que així, pot canviar el seu estat anímic després de. No només decideix demanar hora a la perruqueria, sinó que també decideix programar una estona per fer-se les ungles dels peus, de les mans, acolorir-les i si s’escau, folrar-les amb alguna mena d’extensió. Roba. Vol comprar-se roba nova, estil nou, alguna cosa més informal que la merda vestits jaqueta que portava empeguntats a la seva antiga feina (el seu retir va venir d’aquí), roba de coloraina exòtica. L’Arlet també demana hora al dentista, pressupost d’alineació de totes les peces i pròtesis blanques quasi neu. L’Arlet està ara motivada, ja no li cal pensar en els medicaments, ni els sedants, ni els opiacis, ni en cap mena de càpsula diminuta que li provocava aquella sensació de plaer i d’aïllament.
I si m’injecto bòtox? Va pensar l’Arlet just a passar per davant d’una clínica de bellesa integral. Suma total dels retocs, més iva, més cremes rejovenidores, més visites i anestesies i analgèsics pel dolor, no eren cap esforç comparat amb el canvi radical que feia. Tot això amb un matí. Una pujada de lepidòpters descomunal, com una mena de voladura positiva (a)pilotada. L’Arlet havia descobert una circulació animada de com havia de ser la vida: bellesa i poder. Com no hi havia caigut abans.
Amb la cara morada de la botoxada, amb els pèls de les celles encara tibats, i la nova tallada de cabells, l’Arlet va seure en una terrassa, amb vistes a la ciutat, un mirador sota el Tibidabo. Allí hi havia vingut molt, en el seu temps de fugida a la vida. Però avui, que s’ha demanat la infusió verda amb dues gotes de llimona (el de sempre) ja no notava la sensació de tarda, de color, de perfum airós cap endins -és la típica olor que només es percep en moments molt puntuals i és intransferible, que només creix en espais de màgia a betzef- (música, algú que, llocs comuns, escenes d’alguna novel·la, tardes caçades, mans juntes amb algú per primer cop, reptes) (en definitiva, moments) i ara l’Arlet, allí en aquell mirador, que no sentia res, i veia com tota aquella il·lusionada gran de coses comprades, pell edematosa, endorfines boges i felicitat, ja començava a ser efímer. S’esfumava.
Per la porta entra el Ra, un vell conegut de comerç internacional a les classes de la Blanquerna. Hòstia, Ra, què tal. I ja veus, aquí i allà i s’anava fent fosc en aquell localot alçat sobre la ciutat corrupte i vinga a xerrar d’aquell i de l’altre i ja van caure els gintònics i les copetes petites que són de bon beure i finalment van parlar del seu afer, del seu embolic intens i que fort retrobar-nos ara. I el Ra (de Ramon, però mai ha suportat el seu nom sencer) li proposa anar a casa seva. I allà vinga a riure i recordar temps triomfants i amb la roba tirada a terra i la lluna que era d’hivern, freda, però tots dos estaven calents a doll fet i un cop desperts l’endemà el Ra, va dir-li, escolta Arlet, per què no parem el temps i fem que això que tenim tu i jo sigui interminable. I l’Arlet li diu, tinc una idea, Ra. Pren-te això. És el més similar a la fugida feliç de no ser-hi, ni pensar, que és com les coses es viuen millor.
I així viuen, allunyats del món real però feliços, potser.
Comentaris recents