Ella va sembrar i jo vaig ser la terra.
Adrea Jofre.
Relats de Tardor (I)
Molt a prop de la sorra de platja, hi ha una botiga que està oberta tot l’any, cada dia, de dilluns a dilluns. Hi pots trobar tota mena de vestits còmodes, samarretes de lli, abrics d’entre temps i arracades, penjolls, anells, polseres de colors i un gran mostrari de carculles. La Blanca, la propietària, en col·lecciona de tots colors: de rosa sanguini, de carmí carnós, de color crema catalana, en te de blanques com núvols de vent, i unes de molt boniques amb ratlles blaves gairebé violàcies.
Avui, un dia qualsevol de tardor, el vent més fresc anuncia una època poc determinada, extemporània, perquè ja no se sap si arribarà l’hivern. Però canvis, sí.
Mentre la Blanca dona una ullada cap al passeig solitari amb un cafèmllet calent, veu un home assegut que dibuixa sobre la tela blanca amb llapis de carbó. No li veu la cara, només la cabellera desgavellada, amb un jersei negre i les ulleres de sol sobre el cap. Ara és bona època per aquells dibuixants i artistes que volen fer art realista sobre paper, sense turistes, sense inflables, sense crits. L’home està traçant el mar que té davant seu, la magnitud de la bellesa i la grandesa de. Transcendència.
La Blanca es relaxa mirant com delimita, marca, perfila i matisa tots els detalls del paisatge. Queda badada mirant com a poc a poc el dibuix agafa un aspecte totalment exacte del que hi ha al davant: blancalls de platja buida, l’horitzó platejat com un calze, i un cel marí potent com una bombolla fugaç.
L’home te al seu costat un batibull de llapis, pinzells, olis, aquarel·les, i tota classe de tintura per captar els detalls del món, ara seu i també una mica de la Blanca, és clar.
Quan deixa la tassa del cafèmllet i la desa, arregla les quatre coses del taulell i torna per mirar l’home dibuixant. Ja no en queda cap rastre ni d’ell ni del material; s’ha fet fonedís i la Blanca sent ara una espècie de buit, una tristesa, perquè li hagués agradat moltíssim veure fer aquell treball tan real, a temps real.
Avui el pintor decideix cercar un lloc de platja on senti petar les onades, inspirar-se en un món de calma, sense xiscles i gentota vacacional. Ha escollit un racó on creu que tots els eixos l’hi son propicis. De punta a punta de tela podrà esbossar la línia d’horitzó i encabir el tros de far que hi ha a la punta, una mesura ideal. S’asseu, treu les eines i comença amb el llapis carbó. Se sent observat. S’adona que darrere seu hi ha una botiga oberta, on venen tota mena de coses agradables, com ara vestits còmodes, samarretes de lli, abrics d’entre temps i arracades, penjolls, anells, polseres de colors i un gran mostrari de carculles. De reüll veu una dona amb una tassa a les mans, de mirada relaxada, llavis marins, i bellesa indisciplinada (la de més puresa). L’home que dibuixa te la necessitat de pintar ara al revés del que havia pensat: de l’altra banda del passeig, d’esquena el mar, la botiga al centre, amb la noia dins i el passeig solitari. Li queda el dibuix perfecte, que ara ja només cal acolorir, dimensionar i potenciar cap a l’hiperrealisme.
Quan la Blanca va obrir la botiga l’endemà, va trobar-se a la porta un paquet molt gran, embolcallat amb un paper fi de color cendra. Semblava un quadre. Era un quadre. Era el quadre. Amb una realitat desmesurada, s’hi veia la seva botiga amb els vestits d’exposició exactament pintats del color que eren, ella amb una tassa de cafèmllet color cirera amb el dibuix d’una estrella groga (la seva tassa), els trossos de sorra encara no tocats per l’aigua eren esborrallats amb una pintura quasi autentica com si poguessis tocar, palpar, emportar-te. Inclús va pintar les carculles de la botiga amb unes textures insondables.
Avui, per fi, la Blanca l’hi ha trobat lloc al quadre. L’ha il·luminat amb llums càlids perquè quan es faci fosc a les tardes més gruixudes de foscor, faci implosió la bellesa de l’art per tot aquest petit racó de mar.
Ha entrat un home de cabells llargs, amb les ulleres de sol sobre el cap i les mans tacades d’aquarel·la.
Vols dibuixar trossets de capvespre cada dia i caçar-los perquè no s’escapin mai dels nostres dits?
Comentaris recents