Que sempre fos setembre, que l’hivern
ens esperés en va.
Que cada aiguat,
que tot el fred, que tanta absurda pressa,
que tot el que s’acosta, trist octubre,
fos cada cop com la sorpresa amable
de la primera pluja,
de la primera cita,
del retrobat jersei.
Jaume Subirana -Una hora curta-
Relats de finals d’estiu (i V)
Ell estava fent un cafè amb doble de llet. Ella va sortir a la balconada, que donava al mar immens. No li va dir bon dia. Amb els dits va fer pinça per tocar-li el clatell. Li va dir un hola molt suau i va mirar la línia llarguíssima de l’horitzó, allà on el mar es confon amb el cel.
No li va dir bon dia. Perquè no pots dir bon dia després d’una nit on les pells s’han regalat un homenatge mutu. Només pots dir alguna cosa així com hola. Bon dia quan compres el pa (bon dia, un pa de camut) però després dels embats corporals, dels petons a càmera ultra lentíssima, d’esprémer-se, avaluar-se, amidar-se, commensurar-se, no pots sortir al balcó i dir bon dia.
Ja feia algunes nits que es veien. Es van conèixer a la presentació de la seva segona novel·la i començava a ser una mica famoset. Ella, estudiant de belles arts, hi va anar perquè a la sala del costat estrenaven l’exposició de la Carolina Lindberg. Mentre esperava l’obertura de la sala d’art, ella va treure el nas a la presentació de la novel·la d’ell: va quedar al·lucinada d’escoltar-lo amb només els vint minuts finals. Un mestre de la paraulada, d’una divinitat absoluta en moviment i cos i el millor de tot és que no ho sabia ni ell mateix.
Ella va fer per apropar-se, va comprar el llibre, i davant seu li va dir Clàudia, per la Clàudia, molt coratge i voluntat i que et passin coses boniques. Mentre li firmava, ja va veure que les seves mans tenien un xifratge de carícies papallonàcies. Amb aquells cabells que semblaven un camp de fonoll marí i ulls color d’hora foscant, li va fer el somriure que també tenia quan ella no li va dir bon dia aquell matí després de. Només un hola; que bé d’estar amb tu.
Després d’aquella presentació, van trobar-se en un bar on serveixen les cerveses sense got i la barra està enganxifosa. Va ser ella qui va tenir la iniciativa i ell es va deixar emportar supraconcient que la sequera sexual era inèdita de feia anys. Era el moment: rondava la quarantena i tot ell es va voleiar per una noia que no arribava als vint. Una prohibició moral que incendiava tots els pensaments (religiosos) (normals) (què és el normal?) (culpabilitats) (enuig) (moralitats de merda) per part de tots dos. La primera nit van ser fotons de pell pura.
Ella no li va dir bon dia, era impossible. No pots dir Bon Dia després de la balustrada, una catxutxa als racons més prohibits però anhelats, fent tarantel·la de tactes i gustos de les parts més dolces del cos, del sexe en boca, d’humitats intenses fins a l’últim crit de l’última gota d’esperma. El plaer abassegant la vida terrena, una percussió de cor amb cor i notant-se els batecs i dient a l’orella molt fluixet que més i més i més i que a on eres fins ara i que ara no s’acabi mai.
A ell li agradava fer el cafè doble de llet mentre mirava aquell blau sensacional i sabia que ella rondava per casa, perquè li donava la llibertat de la solitud, la mida perfecta per un escriptor.
Ella va entrar a la biblioteca i no sabia per quin llibre començar. Entremig de tants, va veure un àlbum que semblava casolà, de fotos, dels anys noranta. Eren revelades en botiga, de les que anaven dins un sobre groc llampant. Les fotos eren atrevides, d’un viatge a París, li va fer gràcia veure que no havia canviat gaire. Ell fent cua als museus, ell mirant de reüll el Sena, ell rient al cafè Les Deux Magots, i en una foto la va veure.
La seva mare petonejant-se amb ell, amb el que ara mateix estava a la terrassa fent un cafè amb doble de llet.
Li va dir: bon dia, hem de parlar.
Comentaris recents