Tots portem un imbècil a dins.
Carlota Gurb (a la presentació del seu llibre Biografia del foc)
Relats de finals d’estiu (IV)
La Duna Duran és una pilot d’avió amb una experiència d’envergadura bregada amb tempestes, vents creuats i situacions de turbulències persistents. Amb la seva Piper J-5, de l’any 2012, ja ha fet més de deu mil hores de vol i va tota sola fent el trajecte Reus-Girona. Des que l’empresa de Reus que la va contractar, cada dia puja a l’aparell i mentre prepara tots els instruments i fa les comprovacions pertinents, ja sent aquella adrenalina absoluta que només els pilots d’avió palpen. El motor s’intensifica, les rodes giren per la pista, els flaps ja estan a punt per enlairar-se i ara la Duna Durant ja està creuant un blau de gàrola pur.
Des de fa molts dies, han canviat el cap de la Torre de control de Girona. Sempre li fa algun tipus de comentari de com està el temps al Baix Empordà, temperatura i trànsit aeri, que és molt escàs de les companyies de baix cost. La Duna Duran li agrada parlar amb el controlador, que no coneix, però dins els auriculars li nota la veu greu i agradable del tècnic aeri. Duna, avui tens un trajecte plàcid, veritat? Està tot molt tranquil. I ella que li diu que un dia li agradaria tenir marxa, una mica de rabosera tècnica, però és clar, a dos mil metres d’altura, no demanis excessos. La conversa entre els dos va fent-se més personal cada dia que passa, i sempre, quan aterra, acaba la frase que a ella li encanta: benvinguda a Girona, Duna.
Ara, podríem fer que aquest relat parlés d’una relació entre ells dos, podríem fer diàlegs mentre ella va pilotant l’avioneta amb el xicot de la torre de control, i que comencessin alguna cosa agitadora. O també podríem fer que ella, un dia, se li declarés enmig del cel, que el vol conèixer, o perquè no, fer que ell, un dia, l’esperes a la pista i li diguis la frase que a ella li agrada molt. Però no. La cosa va així:
De moment la Duna està sobrevolant la zona entre Igualada i Manresa, perquè ha pensat que si agafa la ruta oest, podrà encarar la Piper J-5 a la pista de forma més vertical. A la Duna Duran li agrada provar diferents plans de vol i experimentar a l’aire, amb previ permís del controlador aeri. Avui agafo Manresa-Banyoles, què et sembla? Retallaré amb combustible. I el controlador aeri li diu que sí, però que miri el radar de nuvolositat. No el mira.
El setembre és el mes de les calorades més fortes al migdia i de cop, poden créixer uns castells de cumulonimbus que semblen fum realimentat, de color de guix, com una pasta greixosa. Començo el descens a l’eix 34/223 i viraré a nord-oest; començo a veure Girona a 20 kilòmetres, la visibilitat és perfecte avui. Afirmatiu, és l’última resposta que rebrà la Duna Durant per la ràdio de l’aparell.
La brúixola de la Piper comença a rotar de manera inesperada, però potser podria ser culpa d’un petit cop de vent que ni ella mateixa se n’ha adonat. A l’esquerra, a poca distància, una columna vertical i gegant de núvols la fa sobresaltar; no l’havia vist fins llavors. Sap que aquests castells són perillosos perquè a tot l’embolcall de kilòmetres a la rodona generen corrents perillosos i espeternecs d’energia que la Piper sí pot suportar, però poden ser intrusius a les mesures d’aproximació. Tinc un bloc de tempesta molt a prop que no havia vist fins ara, he de baixar alçada i encarar de forma ràpida la pista. La Duna ha perdut la comunicació.
L’altímetre li marca ara que està a cinc mil peus, però això és impossible perquè ella sap que està volant per sota dels dos mil. Un sotrac la fa topar amb el cap al sostre de l’avioneta i salta l’alarma de moviment en cabina. Dona força al motor per generar estabilitat i l’hèlix gira a tota màquina. De cop el castell blanquinós és dispersa i la Duna es veu envoltada d’una broma blanquinosa, espessa, amb gotes d’aigua al vidre, a la dreta encara veu el cel blavíssim. És com si estigués en un túnel de rentatge, amb cops, moviments estranyíssims però amb llum a l’exterior. La Duna no perd els nervis fins que definitivament sap que ha perdut la connexió amb la torre de control. Pensa ara amb la frase que li diu sempre quan aterra: benvinguda a Girona.
Ara aquí farem que la Duna li passin coses dins l’avioneta, on ens estalviarem tecnicismes aeris, però que sí que li posarem potència d’emocions i paraules que li donen força a l’escena. Així:
Una xocada insòlita amb una tempestat és habitual, però la Duna Durant no veu car el que està passant. Ha de reduir velocitat i donar molta potència, però no pot fer cas de les lectures dels indicadors. Li venen al cap moltes hores de simulador i mira els comandaments, que els veu tots iguals, se li barregen els nivells, els colors de les alarmes, no sap quin és quin, el cervell ha començat a col·lapsar. Sonen sorolls al·lòctons de perill pertot, no sap què tocar i la Piper necessita instruccions manuals per no encadenar un seguit de greu conseqüències. A la Duna li suen les mans, li passen pel cap un munt d’angoixes i pors, com ara què faran amb el seu cos, si serà incinerada, si quedarà tan esbudellada que no podran ni recollir-ne els trossos. L’avioneta està enmig d’una boira espessa, plena d’aigua, plena d’un vent que fa espetegar la carcanada de les ales, s’escolten repentinar els xiulets que es colen per les finestres, la potència està al màxim, però l’avioneta sembla un full Din A4 deixat anar des d’un balcó, un mocador de paper llençat des d’un cotxe. Com orientar-se sense rellotges i amb una enclusa descomunal?
Ara farem una mica de poesia per rebaixar el to sensacionalista:
La Duna recordava les converses del seu pare, un expilot militar que li explicava batalles aèries i meteorologia barda. I el seu pare sempre li deia que tornar sempre es torna, que només cal deixar portar el teu coneixement i la teva intuïció dins l’aparell. L’aigua a les finestres era una bandera transparent i les gotes es colaven per les miniatures juntures de la Piper. El color de l’exterior era un entramat arborescent, una vivor de borrascada enfarfagosa, una ennigulada que entrava per les ranures de l’aire i a dins la cabina s’hi havia colat una olor com un camp de tomaqueres i maduixers després del temporal.
Ara encarem el final del relat (ho farem fàcil i amb alguna paraula inventada):
La Duna Duran va veure un bri de sol. No sabia on era, però va intuir l’escuma del mar, les petites onades que anaven direcció a la platja. La línia de la costa era una singlada groga còmplice, amiga. Havia sortit de la tempesta i no estava lluny de l’aeroport. Va baixar potència i va donar velocitat a l’hèlix i efectivament: tenia la variant de Begur, Pals i Palamós a sota. Només calia enfocar l’avioneta en direcció a l’aterratge i la tempesta ja havia quedat enrere. En tocar a terra, va sentir una por terrible, un esfereïment, un nervi amtetamínic, però també una eufòria total.
Quan va obrir la cabina per baixar de la Piper, l’home de la Torre de control l’esperava a peu de pista i va dir-li: Benvinguda a Girona. Vols que tinguem un vol segur aquesta nit?
Tornava a ploure i les pells ja van ser mullades fins a l’endemà.
Comentaris recents