És molt més important tenir l’última sensiblitat que l’última paraula. Pere Casaldàliga.
Escrits frescos d’estiu IX
Avui és el dia del casament i la núvia està nerviosa. Ha preparat tota la festa durant els mesos més vidriosos de l’any i avui, per fi, serà La festa. En te ganes, però alhora sap que passarà de pressa i vol gaudir cada moment. Vol fer que el temps passi amb una lentitud emmusteïda.
El nuvi s’ha despreocupat absolutament de tot el recorregut fins avui. No li ha vingut gens de gust vincular-se en un casament en què ho fa només per ella, la seva parella il·lusionada. Pel nuvi, l’acte de casar-se és una embrollada que fa mandra pels convidats i la família. A més, vindrà parentela d’ella des de França que no coneix de res.
Estem al bell mig de l’Empordà, entre Sant Jaume de Llierca i Argelaguer, on els camps verdíssims i el paisatge és d’una bellesa violenta, de les que posa la pell en tensió agradable. Tot fa olor de bales de palla, pastures i de silenci inflamat abans no arribin família, amics, dinastia, nuvis i tota la gentolada. Fa molta calor.
Els tres organitzadors, la cap de disseny de taules, coberteria, barra lliure i el tècnic de so i llums, estan coordinats perquè tot funcioni d’una manera guionitzada. Mimètica i simple. La núvia ha deixat molt clar que vol un excel·lent superior a tota la festa. Van arribant els músics (un grup famoset per fer cançons d’estiu) (català) (ha fet augmentar el pressupost nupcial un trenta per cent).
El nuvi, que ja està pujant amb els seus pares i la germana, i que aportaran pocs amics perquè ell així ho ha decidit, se’ls fa llarg el trajecte i ell veu una muntanya de dia per tot el que vindrà. Els protagonistes dels casaments son uns cromos socials exposats a masses mirades a la crítica. Se sent derrotadot, impotent davant una l’alegria que ni fa ni fú.
La núvia ja l’estan maquillant, pentinant, posant-li els últims botons blancs ben ajustats, va controlant de reüll que els bancs estiguin ben alineats, que el capellà està per allà fent una copeta, i mira el cel i s’hi veuen uns núvols color nata. La intuïció esotèrica de la núvia li diu que no plourà.
La família del nuvi baixa del cotxe amb parsimònia i veu tot aquell escampall de luxe, d’embassament de coses ordenades, color de fusta clara i cara, una gigantomàquia que podríem dir-ne que és innecessària pels pares i pel mateix nuvi. Els consogres se saluden fredament i el futur gendre ja ha desaparegut escolant-se enmig dels organitzadors (wedding planet) (mànagers) (sound’s pro) (floristes) (estilistes) (maquilladors) (joiers) (empreses barracoides per pseudo rics). Al nuvi ningú li fa cas.
Apareixen els convidats, i entre la multitud de coloraines i bruses acolorides i barallades amb l’extrem de la senzillesa, han baixat de l’autocar tota la gavatxada de França (uns quinze) (criden) (els típics convidats que només en arribar ja agafen un cabernet i van gat).
La núvia, que haurem de reconèixer que està preciosa i que té una bellesa embadocada, fa ara el treball de meditació que tant li han recomanat abans de.
El nuvi roman amb els seus pares i la germana, desubicats, fora d’aquella illa isarda, lluny de la presumptuositat i ja es veu que estan incòmodes dins de l’arrogància tirànica que s’hi respira.
Està tot a punt. Sona la música prevista. La núvia apareix de lluny i s’apropa a l’altar. El nuvi la veu més erotitzant que mai. Sent un esclat de plaer que no podia imaginar-se feia deu minuts. Com si li haguessin injectat una il·lusió bizantina, una teca d’enamorament metrallat, una bigarrada de passió. Un món únic allà. Un silenci que era El silenci. I un cel rogent, especial, un cel que els convidats miraven i comentaven, i va començar a posar-se vermellós com si estigués a punt de menstruar, un cel xarbotant que roncava puresa prèvia percussió de la tronada. El nuvi moria de plaer total. Era la primera vegada que se sentia fora de la monotonia biològica.
I va començar a ploure, els convidats van aixoplugar-se, el gremi de prostitució emocional organitzativa anava recollint a correcuita les taules i els cables i la figurera de francesos cap dins l’autocar decebuts. Els nuvis es feien carusses intenses fins a quedar-se sense la roba, només amb la pell i l’aigua d’aquell cel foradat, que ara ja era negre cova.
I la núvia, mentre embabaiava del gust, va dir-li: no sé per què he muntat tot aquest armatost falsot, quan el que realment, el que més desitjo, és tenir-te al costat i per sempre.
Comentaris recents