La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.
Jaume Sisa -Nit de Sant Joan-
Relats frescos d’estiu (II)
El Joan entra a l’avancé esveradíssim i crida a la seva mare. Ella, feinejant i endraçant com sempre per dins la caravana, amb una xafogor barallada que la fa suar molt (pell llardosa) (ambient enfarfegós) ni se l’escolta.
Li diu a sa mare que ha trobat una ampolla de vidre amb un paper a dins, a la platja, o no sé què. Ella pensa en el sopar d’avui, que l’haurà de passar amb tota la gent del càmping sense el pare del Joan, que té feina i no arribarà. Plegaré tard.
El Joan, que no té ni la dotzena, li diu que li vol llegir el que ha trobat. Una carta. Això és un senyal mare. Mare, això és molt fort.
I sa mare, li diu que sí, que vinga, a veure què. S’asseu a la cadira de platja molt incòmoda i així aprofita per descansar. El Joan llegeix.
El càmping Fontperlat és del tot familiar. Té diverses fileres que en vista aèria deuen semblar rombes perfectament alineats. El càmping Fontperlat, situat a només 5 kilòmetres de la platja, té una zona de bungalous, i la zona més verda, que és on estem nosaltres, és on hi ha les caravanes i les rulots. Un càmping familiar, en diuen. Un càmping que té una piscina com un camp de futbol, quatre restaurants (un japonès, un de marisc, una pizzeria i un d’entrepans) i sempre hi ha gent a manta. El càmping Fontperlat és familiar, o això diuen els meus pares, però us puc assegurar que jo, amb només quinze anys, ja veig a venir que m’esperen dues setmanes de tortura. Començant per Jacob VanMorr, un holandès panxut amb samarretes d’equips de futbol espanyols i ulls de cervesa tèbia i que es pensa que no m’adono que em mira els pits, el molt marrà. I la seva dona, la Katy, una vella fatxenda que va de rica, però no pot permetre’s res més que aquest càmping “familiar”. A les tardes, quan ja comença a fer-se fosc, tothom va a la platja a pescar. És l’únic moment del dia que puc estar relaxada a la caravana i notar el silenci que m’és del tot còmplice. M’agrada veure com es fa de nit darrera la finestra petita de vidre glaçat. Un cop tots arriben, es prepara el sopar i comença el merder de nou, amb corredisses pertot, sorolls de taps de cava i riures explosius bastant fingits, alguns matrimonis torrats des del migdia que canten boleros i tornades del Julio Iglesias ‘Llegamos tarde los dos a nuestro encuentro en la vida supimos al comenzar que un dia terminaría‘. Quan puc, m’escapo a donar una volta i em quedo absorta mirant el càmping de lluny, com si estigués fora de la bombolla. I als matins, sufocants de la calor, tots a la piscina, amb la pudor de clor i plàstics dels inflables, els cossos toputs de pell vermella com gambes, els nens d’onze anys a les dutxes mirant-se les titoles, homes de bigoti i diari parlant de futbol i giris mirant partits de golf al bar.
Ara mateix, escric tot això (no sé ben bé per què) i posaré aquesta carta dins una ampolla de vidre dins el mar i ves a saber si d’aquí a molts anys, arribarà en alguna punta de món i la gent sap que el càmping Fontperlat és tant familiar com universal.
La dona que firma la carta es diu com tu, mare. I en aquest precís moment (mentre la dona plorava) (magnetitzada escoltant el seu fill) entra el pare del Joan a dins de l’avancé i diu sorpresa, he arribat abans.
Van celebrar la revetlla i van veure focs artificials al cel pensant que el càmping Fontperlat és tan familiar i meravellós com llençar una ampolla al mar i que torni sempre.
Comentaris recents