Quan la teva vida és un infern, et són igual, els inferns dels altres.
Xavier Mas Craviotto -La pell del món-
Col·lecció de primavera III
Quan l’Albert Colomer va decidir fa molts anys dedicar-se a la docència, tenia molt clar que arribaria un dia que.
Com aquelles coses que creus que pots allargar, però no.
L’Albert treballa a un institut on tot podria ser monòton -classe al grup b, c o f- i lliçons per igual. Aquella comoditat lacònica. Però el professor fa les classes de manera didàctica, profitosa i sobretot que s’entenguin (se sent molt desplaçat pel cos de mestres) (i a les reunions avaluatives) precisament per això: surt dels estereotips i lliçons estructurades en mapes estratègics que venen directament del Departament. Què hi havia abans de l’univers?, li pregunten els del científic, i ell respon: què érem nosaltres abans de néixer? I tota l’alumnada que barrina i pensa. Però algun dia havia de passar, perquè llei de vida i blà.
L’Albert, avui fent classe, explicant els ritmes biològics de la vegetació europea, ha tingut una pregunta de les que li agraden -ha arribat de la part dreta de l’aula-. Per què creixen flors a les roques? I un cop ha disseminat que els casmòfits són uns vegetals capaços de sobreviure en terrenys inhòspits i perquè d’aquesta manera no tenen depredadors herbívors, fa una metàfora que tota la classe ha marxat entusiasmada. L’Albert els hi ha dit que malgrat les dificultats, quan sembla que hi ha poc espai per un mateix, quan tot és rocós, sempre hi ha una mica de vida.
Sap que tard o d’hora arribarà el dia: l’Albert Colomer es jubila i les classes ja estaran callades del seu llenguatge únic, inconfusible i sobretot inconformista per només avaluar mètriques i exàmens. Ell sap que hi ha obesitats mentals que cal cuidar més enllà de donar l’aprovat de torn, la metrallada de la lectura obligatòria, i que cal parlar-los-hi, enganxar-los amb les costures del món, de la vida que hi ha més enllà de l’institut, de les universitats, dels doctorats, graus i mil barallades amb títols, i que sobretot fa falta un cordam entre el professorat i els que tenen el futur al davant.
A l’acte de jubilació no hi falta ningú: el director (gras encorbatat que fa temps que hi és per un favortet que tots sabem), el catedràtic ultracatòlic que ara fa una encaixada a la becària (perruquí) (de missa els dumenges), amb una barreja en l’aire de tota una perfumada de colònies caríssimes i puret a les butxaques, dos secretaris del Departament felicitant l’Albert per la seva carrera -per la docència tenaç- -quina gran carrera Albert- -quina gran tasca- -i que ara què faràs de tot el temps lliure-, -oh Albert, aprofita que t’hem prejubilat- -és tota una sort- -mai una ofensa- -que bé t’ho has agafat-, i unes quantes persones aguantant el got ple de gel i ginebra dissolta amb llimona i tònica difractant l’acte en una mena de farsa i puntada i endavant. Adeu, Albert, per fi, i aquella falsedat ambiental que l’Albert mai ha suportat.
I quan el rector agafa el micròfon i diu a tota la gentola que marxa -prejubila- i que és un gran aliat al sistema, l’Albert fa que no amb el cap, i puja a la petita tarima i els diu a tots que el que més basarda li fa és que els alumnes acabin formant part d’aquesta infraestructura precària, acomodadeta, apilotonada a base de sous garantits i travetes burocràtiques. Com vosaltres, vaja -conclou-.
I avui l’Albert ha decidit, un cop arribat a casa després del seu acte de jubilació, escriure una bona novel·la per fer despertar una petita revolució a les aules i fer tabola amb menys exàmens i teca narrativa i més aprenentatge còsmic, que tot vagi una mica més enllà d’un cromo acadèmic. Un invent literari que provoqui una petita bullanga a (tots) els joves que ho tindran difícil aviat.
I entusiasmat escrivint la primera pàgina de la novel·la, ja té clar que no té amics perquè guanyi cap premi literari ni tan sols que li publiqui cap editorial.
Comentaris recents