Select Page

Pròleg de l’autor

Avui, vosaltres sou els protagonistes d’aquest relat. Sovint, l’escriptor, sempre que fa una història, mai fa partícip al lector: també és veritat que el tracte és aquest. Certament, però, els escriptors ens agraden els reptes.
Aquest joc va començar ja fa molts anys, on els amics, durant les sobretaules, escrivien en un paper una paraula i jo, acabava fent un conte. Les paraules escrites i pensades per algú son un tresor del tot extraordinari, i que mereix molt de respecte alhora de fer el joc perquè tingui un bon resultat final.
Avui, el repte ha sigut engrescador, perquè tinc a la llista 104 paraules vostres, totes diferents, es clar, sense connexió entre elles.
No sé si m’ha fet més il·lusió anar rebent les vostres paraules que posar-me a escriure, que ja és dir. Escriure és una passió que ve de sèrie, involuntària, quasi una dèria absoluta, tot i que no és menys important sacrificar moltes hores amb lectures disperses, consultar autors (referents o no), polir l’estil, fer treballs de camp (informació, localitzacions, personatges…) i també, formació.
En aquest relat (vostre) hi trobareu un mecanisme literari on combino la veu del narrador, més les veus dels personatges, totes dins la mateixa escena. També he volgut treballar la trama amb alguna cosa vital, com ara aquest “anar i venir” que tenim els adults, liquidar relacions i voler començar de nou. Cercar per tornar a començar, potser, i qui sap si tornar al mateix punt de sortida.
Per mi és un plaer poder-me dirigir a vosaltres, com escriptor (no ho faig mai) i creieu-me que llegir-me i rebre missatges o crítiques, o inclús poder-ho compartir, em fa una felicitat boja a cada conte, relat o prosa que penjo al bloc. Els que ens dediquem això, ens agrada escriure, sí, però al final, el que volem és que ens llegeixin.
Acabo amb una frase del meu professor i admirat Melcior Comes: “Si et diuen que escrius bé és perquè no et llegeixen. Si et llegeixen, és perquè dius coses”. Doncs això, espero que amb aquest relat us pugui dir coses amb totes les vostres paraules. Agraït amb elles. Gràcies.
La paraula que m’ha dit la meva mare:
Lluna
La paraula que m’ha dit el meu pare:
Estrella

-Jordi Pallarès-

Comunicats d’estiu X

Pel trajecte cap a les Illes, la Glòria va escollir la butaca 12L. El vaixell era d’unes dimensions descomunals, molt exagerat i formidable, i ja asseguda al vestíbul, veia a través de l’ull de bou, la ciutat petita. Quines ganes de marxar, s’anava dient la Glòria, mentre l’estiu no donava treva, ni a la calor, ni a l’amor. Fugir, es deia ella, mentre el Baleària continuava a port sense provocar encara cap onada.

La Glòria volia anar-se’n i la millor manera era creuar un mar, un tros de cel navegant i buscar una llibertat que se li resignava, malgrat la seva resiliència a trobar la felicitat, malgrat no treure’s de sobre la nostàlgia, sempre enganxada i que no li permetia un bri de desig, de llum.
La Glòria s’acabava de divorciar.

A la seva butaca 12L, volia un adeu al passat, obrir un futur amb ganes, poder respirar l’ànima i notar una llibertat desmesurada, tan enyorada i qui sap, cercar un nou amor. La Glòria notava que avui començava un camí, potser una mica boig, però ara somriu i se sent seduïda per no haver de rendir comptes amb ningú, ni cada matí, ni a cada sopar.

Feliç, doncs, potser de trobar una serendipitat i deixar enrere records maldestres, la Glòria s’adona que l’incommensurable vaixell ja patina pel Mediterrani, la proa comença a xiuxiuejar petits espetecs d’aigua, i ella surt a coberta per observar el cel, que ara mateix és d’un color àmbar. Ja no té cobertura, i ella mateixa es diu m’encanta, perquè a la Glòria li agrada la passió dels paisatges, comprendre que la vida es teixeix per l’atzucac de sensacions i no pel teatre d’un matrimoni caduc, infeliç, tebi.

De cop, li va arribar una olor de melindro, xocolata i dolços: salivejava perquè era horabaixa i li calia berenar. Quan va entrar en aquell bar, li van venir basques: era ple de nins fent xivarri, gent de vacances, un amic cridant a l’altra i bevent a drap, universitaris vestits de monja fent un comiat de solter, un avi amb un gelat que es desfeia, unes noies amb la música eixordadora fent unes risses i gravant-se amb el telèfon, un cambrer que es pensa que li fa una entremaliadura a una clienta i el que fa, és pena. A la Glòria, no li van fer gens de gràcia aquells espais atipadors d’humans: va demanar-se un te amb gingebre i va adonar-se que estava sola en aquest viatge. Ella i ningú més. El món no li era còmplice.
Però per fi, jeia al banc de fusta exterior: hi feia una brisa alleugerida que li anava ballant per la pell amb una dolçor galana, mentre els fars de la costa ja es veien com una estrella difuminada. La ciutat que deixava era convertida en una petita flama. Marxar.

Asseguda en un banc de fusta, el veig dret a la passarel·la: és un tros d’home que fuma pipa. Té els cabells d’un to mel, que li fan joc amb la barba mig mal afaitada. Intueixo unes espatlles armades amb musculatura, treballades amb paciència, potser de pujar a l’Himàlaia, o potser cansades de la rutina, com les meves. Em mira i m’ofereix fumar i dic que no. Els seus ulls es confonen amb el blau marí fosc que penja del cel, i el seu nas fa ombra amb les seves galtes primes. S’estalvia explicar-me i preguntar, i li agraeixo l’abraçada espontània que li surt. Fa una olor dolça, lluny de l’olor de sexe que sempre feia el meu exmarit. Necessito un orgasme, no físic, només un plaer llarg de tenir un cos arrapat a mi, mentre el cor em batega i em dona vida, esperança, seguretat.

Una dona que estava en un banc de fusta s’ha aixecat i s’ha apropat, li he ofert tabac del bó. M’agradaria besar-la, però com li ho demano, si tot just l’acabo de veure? Aquesta abraçada és del tot fortuïta, és com un miratge, te el cos encongit, fa olor d’assutzenes, i no diu res. Només escolto com em dona les gràcies enmig d’aquest mar esclatant. I si ella fos la dona que busco, i que l’atzar me l’ha posat aquí, en aquest viatge improvisat, sense cap mena d’objectiu? Es diu Glòria, i ara, mirant el cosmos, només sentim el brunzit del motor que fa l’afecte com si hi hagués un gran cullerot dins l’aigua. Se’ns fa de dia mentre la lluna és blanca com la panxa d’una balena.

M’he abraçat, i després m’he adormit a l’espatlla del tros l’home que fumava pipa, i m’he deixat emportar quan la nit ja començava a tenir un color llimona. Ens hem besat. Els seus llavis eren dolços, amb gust de tiramisú i la comissura del coll li feia olor de maduixa. Les seves mans son grosses, plenes, i m’han fet un passeig delicat pels braços i m’ha corprès la seva placidesa. Em diu que ve de Guatemala i que ara té ganes d’illa. Li deixo clar que no busco acompanyant, que el que ha passat ha sigut fruit d’una trobada, i no em demana cap mena d’explicació. No em jutja. Podria ser la que la vida ja tombi a favor meu? De lluny, s’intueixen les Balears, mentre el mar pampa tranquil i el sol, avui, tampoc s’adorm.

L’home que fuma pipa i te la barba mal afaitada, ha escollit una butaca per travessar el mar que el porti a la península. Després de cinc anys amb la Glòria, creu que li cal cercar una nova vida, lluny de la rutina, lluny dels automatismes. Al seient 12L, veu com l’illa es desenganxa de la popa i col·labora a fer més gruixuda l’aquiescència.
El Baleària ara ja dansa sobre l’aigua del port, d’uns colors d’eucaliptus indefinits, però bonics, i jugaven amb el tornasol de la llum com si els pogues canviar amb un comandament a distància. Els núvols fan llargs passejos i semblen kayaks sobre les onades. L’infinit és d’un color blau Cadaqués i alguna gavina sanglota. L’home que fuma pipa i te la barba mal afaitada hi pensa, en aquell viatge on per primera vegada, van veure’s amb la Glòria. Tot s’acaba, i l’amor també. Oh, Glòria. T’estimaré sempre, amén.
Qui sap si avui, en aquest vaixell, l’home que fuma pipa es torna a enamorar, ni que sigui de la soledat.

Ja fa cinc anys que em vaig mudar. A ses illes és ideal per començar de nou, també per parlar el balear adequadament. Avui el Manel ha marxat amb el primer vaixell. El futur ja no era nostre, i sí crec en això de tornar a començar en un altre lloc. Per això li vaig dir ahir: <Manel agarra la primera embarcació i comença de zero>, com vaig fer jo. Però ara no començ de nou, perquè la vida em continua més o manc com fins ara, però sense ell. Perquè passen les persones, però la vida se la fa una mateixa. La vinya quasi és plena i falta poc per la verema. Els cicles de la vida, em dic. M’emplèn la copa de vi blanc i brind per mi, i em dic: -Sí Glòria: per tu.