NB
Del porc s’aprofita tot, ja ho diuen. M’ho deien mons pares i l’àvia, que tot i ser geperuda, hauries de veure com tallava pernil dolç. Tall net i fresc, prim, al gust del consumidor. Jo no tinc tanta habilitat, ni m’hi vull acostar aquesta perfecció total: jo vull coses fàcils com envasar al buit. Si el meu pare m’escoltes, ui. El gran Bernat Badí, xarcuter de renom amb una generació o dues o quatre de cuidar porcs i vinga a fer elaborats. Ja em va bé si venc sis o set botifarres a la setmana i que me les portin, que això de criar porcs, ja en vaig tenir prou de ben petita. Espereu un moment que he de despatxar a la Maria Roser Guillau, una bona clienta amb la mateixa proporció que plom.
Res ja està, avui la molt rància només m’ha fet uns talls d’un llom de dos colors tallat primet, com diu ella, amb aquella veu de nas insuportable. M’ha fet obrir tota el paquet per quatre talls de merda. I a sobre em paga amb un bitllet de 50 i ja no tinc canvi en tot el matí.
Doncs això dels porcs, que en vaig acabar farta. Quan et cries dins una granja de garrins i la teva adolescència la passes envoltada de fems i d’embotits, l’herència que em van donar els pares (la casa al poble i l’explotació sencera) la vaig vendre en seguit. No havien passat ni dos dies que els meus pares van morir que ja ho tenia tot llest per posar-ho a la venda. Fora animals, tot i que certament no podia renunciar a la parada. El mercat t’atrapa malgrat que et dona pocs calés, tot i el fred et faci detonar el cor, i les hores de peu siguin un míssil directe a les lumbars. Tot i que cada dia em fa més ràbia el malparit de l’Antonio de la carn. Quina mandra veure-li la cara i les seves putes bromes cada puto dia. Però sí, el mercat t’atrapa. L’hora de plegar. Ara ja coneixeu lo meu.
AH
La Núria apuja la persiana amb una esma, que a vegades he d’ajudar-la perquè pugi del tot. La xarcutera que tinc al davant tot el dia, amb els envasats al buit em fot dels nervis. Aquell pppsssssfffffff se’m fot dins el cervell, dins el cau de les orelles i em baixa pels tobogans de la bel·licositat. Quan no hi ha gaire feina, les mirades es creuen i passa el dimoni de l’angoixa pel mig. Però és la filla de qui és i li perdono tot. Tot i que ella a mi mai m’ha perdonat que els seus pares es separessin per culpa de l’afer amb sa mare. Òstia la Roser, polida darrere la parada, semblava una daina treballant els peus de porc. Com porc era el seu marit, el Bernat Badí, més porc que tots els porcs junts que criava. La Roser l’havia d’aguantar nit rere nit i sort en va tenir de trobar en mi les abraçades i l’amor que no li donava el desgraciat. Un dia em va dir: Antonio em separo, anem a viure junts. I quan ja tot se sabia i el mercat n’anava ple, la tragèdia. Faig una pausa perquè ara ve la Maria Roser Guillau, la que m’embruta els vidres de la vitrina perquè quan parla, la molt beneita, va fent cercles per especificar com vol la carn, que si Antonio posa’m un filet de bou primet, amb la veu aquella tan aguda de nas, i per sort ara ja ha fotut el camp.
Doncs lo de la tragèdia va ser molt fort. El fill de puta del Badí, en plena albada va agafar el butà perquè tenia fred i va explotar la barraca. I la bonica de la Roser dins, quan estava preparant maletes per venir a viure a ca meu i ara eternament fusionada amb foc amb aquell neci. I la Núria, sa filla, fent-se càrrec ella sola de la parada i a més òrfena, quina crueltat. M’agradaria ajudar-la més enllà de la persiana, però no es deixa. És esquerpa com ella sola i no paeix que entre sa mare i jo, hi havia molt més que amor. Era l’amor. Hora de plegar, tanco la paradeta per avui.
Comentaris recents