Voltava Sant Joan

“Aquest orbitar l’un al costat de l’altre mentre el mapa ens queda petit sota les plantes dels peus.” Clàudia Codina.

Quina manera més bèstia de viure, va dir-me. Quasi no sabia de què em parlava, perquè la joventut feia estralls i el dia a dia demorava emocions. Era una manera de viure bestial, animal, fora del normal. Perquè l’amor jove era la benzina que bategava amb fúria, amb força irresistible per seguir expectorant vida. 
Voltava Sant Joan, allà on el cel fa de mirall a les fogueres i els secrets afloren dins la nit. I va dir-me que vivíem la vida salvatgement, arriscant, vertiginosa i alegrament. I ara, assegut al balcó en una cadira de càmping observant l’univers, recordo l’amor jove com una dicotomia del patiment i la diversió a parts iguals: el pànic a perdre la pulsació vibrant i explosiva i la voladura permanent del confeti caient del cel. Voltava Sant Joan, i va dir-me que la vida era una exaltació de nosaltres i no al revés. 
L’estiu comença i sempre hi haurà amors per estrenar i que encara no s’han escrit. I ells encara no ho saben, que la benzina es converteix ràpidament amb napalm i l’incendi de la sensibilitat arriba, i la força de la pell, i el cubicatge de la sang quan les parpelles es toquen. Aquell mirar-se de reüll durant la llengua del petó etern quan el Sant Joan comença a voltar.

He escrit uns versos per l’ocasió.

A escriu una carta/B escriu una carta/A i B estripen la carta per por/A pensa amb B/B pensa amb A/A i B es pensen i volen saber-se/tornen a escriure i tornen a no enviar-se/A mira la bustia/B mira la bustia/A i B esperen/apareix C que remenava entre el reciclatge del paper i troba les cartes/C porta la carta d’A a la B/C porta la carta de B a la A/A i B es troben i fan la foguera de l’amor més llarga de la vida/C és l’estiu que comença.