La vacuna dolça

En Julià li agradava posar vacunes com més lluny millor. Va triar Àfrica perquè allí, les coses van com van i la vocació de metge sempre és infinita. En Julià, però, trobava a faltar una cosa: la neu. Només feia que somiar amb les pistes andorranes i els pobles del nord del Pallars ben glaçats, gèlids, blanquinosos. En Julià, posava vacunes i cuidava els africans sense cap frontera i l’ONG que va capitanejar, va anomenar-se “la neu calenta”. Va formar equips de recerca, va ser un important membre de totes les reunions on es decidien coses de Salut mundial i en Julià, sempre pensant amb la neu, va venir de vacances aviat per gaudir de l’hivern. Una nit de gener, van caure algunes volves abans d’anar a dormir i nerviós, va fer foc i molt insomni. El Julià restava pacient rere la finestra i veia créixer els metres de neu, posava la mà sota el cel per omplir els dits mentre engreixava el plaer de l’element. Inclús va decidir guardar-ne al congelador amb bosses: totes les que va poder. Un dia, el desert de Danakil, epicentre de l’ONG i de la calor més insuportable del planeta, va despertar-se ple de neu. Les bosses d’en Julià van mutar i van fer créixer la il·lusió de tot el país. El Doctor Julià va descobrir la millor vacuna de totes: ser feliç fent un ninot de neu i tirar-se boles blanques els uns als altres.