Si em deixeu, un dia entapissaré el cel de taronja i faré suc de coses dolces i bones. Un dia, si em deixeu, faré núvols de carbó per fer més suportables els despertars grisos. Son dies de massa cendres i tristeses. Rere les persianes sempre el soroll de la por i l’aixeques sense ganes, sense il·lusions, sense res més que el matí de cada dia, un matí i un altre.
Si em deixeu un dia entapissaré el cel de turquesa per fer suc de viatge exòtic i olors llunyanes i fugir del permanent fum tòxic. Aquest novembre s’ha convertit en l’agulla de les rutines, les parets estretes els caps de setmana, la tos sospitosa i el tancament de massa ànimes. Volíem un novembre de verd i bosc frondós i tenim una tardor en ruta de pal sec, gruixut, sense perfum, sense res.
Si em deixeu, un dia entapissaré el cel de gelat tres sabors, per exemple: pessigolles a la panxa, maduixa estiu, terrina de carícies. I anirem agafant per fer més bonica la vida i els dies i viure: assaborir les il·lusions hauria de ser un deure.
Cal no morir de fam de vida, cal no mirar les tristeses del veí per tal de subsistir en primera persona, cal seguir fingint que potser hi ha una sortida.
Si em deixeu, un dia entapissaré el cel de desitjos platònics i que caiguin quan vulguin: mai serà tard per mullar-se d’il·lusions i de tendres esperances. Ens ha quedat un novembre sense entendre res i buscant la millor de les respostes als bars solitaris.
He escrit uns versos per l’ocasió:
Cau rere l’olivera aquell silenci que sabem/l’amor no ens coneix encara/ho farà tard o d’hora/creix el capvespre i comencen les guspires que cremen al cel i al cor/tot s’inflamarà abans que arribi la fosca/em quedaria aquí una o dues nits més/bessa el bosc de passió efímera/la pell demana més hores/el desig és limitat/ara entenc que l’amor no era estimar sinó sentir-se estimat/cauen les olives rere aquell silenci que sabem/tanmateix el dolor era això.
Comentaris recents