L'encàrrec era precís: Calia trobar alguna cosa sobre el firmament que li permetés acabar amb aquella pandèmia. El professor Saudade, reconegut per desenes d'universitats de tot el món, va agafar la bicicleta i es va plantar a l'oficina buida (el teletreball era la cosa més habitual d'aquells dies) per tal de recollir el material necessari. Andorra també patia els efectes del confinament i els carrers eren buits. Però el professor Saudade estava feliç de poder ser ell qui pogués trobar el miracle de la vacuna. Portaria el nom del país petit a tot l'univers. Ja veia el titular: "un andorrà treu a la llum el remei i aconsegueix el somni de l'Organització Mundial de la Salut per a acabar amb la pandèmia". Ell era un científic convençut, un autèntic professional que sovint practicava l'altruisme sabent que era la millor manera d'aprendre. Una mica com el viatge que l'endemà començaria. Aquella nit abans, després de fer el vermut i allargar la tarda amb els amics, va voler enllestir unes coses a casa, acomiadar-se de la gent per missatge, i gaudir d'aquells petits plaers que tenien prioritat inclús abans de dormir hores. Va fer-se la motxilla, i sabia que només li calia l'imprescindible, com en aquell Ironman on va quedar segon. Pel viatge va agafar un raspall de dents, oli de sèsam per la pell resseca, una pastanaga, fruits secs i el llibre d'aventures de la seva amiga escriptora que li porta sort (o això creu): un llibre d'aventures que a la portada hi apareixen un hipopòtam i una girafa que ballen i sempre que el veu, el fa somriure. El viatge seria farragós fins a l'Empordà però calia pensar en moltes coses: Com recolliria les mostres? Com faria la combinació necessària per a trobar exactament la fórmula? Ara sí que ho tenia tot enllestit excepte el serrell que li volava pel front que el molestava i va decidir tallar. Però no podria dormir; queia la pluja sobre Ordino i al fons veia el Pic de Tristaina, majestuós. Trobaria a faltar aquell oxigen del bonic país on els estels són de color purpurina i sembla que facin xin-xin entre ells. El professor Saudade va sortir de matinada, amb aquell cel que semblava més d'un 8 de maig que de primers d'abril, amb l'esgarrifança d'anar a fer una cosa que salvaria la humanitat, amb la resiliència dels grans, amb la humilitat dels millors. Ja sobre el terreny, capficat, mentre prenia una mica el sol, que també era clau en la supervivència, va apuntar a la carpeta universitària tota mena de detalls que servirien per a l'ADN i l'eficàcia contra la malaltia. Com s'havia de veure, tot un heroi de l'epidemiologia allí, al mig de l'univers i només sentint xiuxiuejar un insecte. El paisatge era immens, si cridava, ningú l'escoltava. Sort que l'Empordà sempre és un lloc màgic i tot i sentir-se com un xai abandonat, no perdia l'esperança en el seu objectiu. El professor Saudade va acampar durant nits al mig de la natura viva, menjant poc, treballant de valent, amb tots els elements en contra: calor, vent, humitat. Com a mínim tindria la recompensa d'haver-se aprimat, ell que era tan panxacontenta, i ara tenia un cos de delicte, ves per on. Treballava tant per la vacuna, que tenia al·lucinacions: Una nit va veure un cangur i pensava que era a Austràlia: la vida de l'heroi no era fàcil, ja li advertien a l'escola. Els dies passaven i la societat continuava confinada des de feia mesos, sense paciència, sense ànims i el Saudade suava més que un jugador de segona divisió a Ipurua; per molt crac que fos. On va a parar. I enmig de la desesperació global, el professor va tenir un pressentiment: "El virus només morirà si la humanitat és capaç de donar més les gràcies a la natura viva", aquella natura en la qual ell n'estava integrat. De fet, el cangur no era un somni, va ser el reflex del confinament: els humans havien de deixar de fer teatre macroeconòmic i contaminació extrema per subsistir. Ho va tenir clar i va fer l'informe. Va tornar a Andorra i va saber que a partir de llavors tot aniria bé. El professor Saudade va enviar, piramidalment, el dossier definitiu a les autoritats internacionals. Hi havia solució. Van haver de passar anys, però al desè aniversari d'aquesta vacuna, li van fer un monument perquè no hi havia rastre ni de virus ni de pandèmies perilloses. I el Saudade va viure la resta dels seus dies sabent que el pitjor crim de la humanitat és la seva pròpia estafa.
Entrades recents
- Begur 04/12/2024
- Zugarramurdi 25/11/2024
- Anoeta 21/11/2024
- Basalú 16/11/2024
- Asteasu 10/11/2024
- Montcada i Reixac 05/11/2024
- Barcelona 01/11/2024
- Hondarribia 26/10/2024
- Dublín 21/10/2024
- Amants perfectes 06/10/2024
Comentaris recents