Select Page

L'Aurora Bledes va obrir la persiana i va comprovar que les muntanyes estaven allà, com fa deu anys quan es va instal·lar al petit paradís. Una casa humil però amb un terreny per a plantar-hi dues fileres de tomàquets i tres o quatre gallines. El balcó donava directe a Montserrat i era com si poguessis tocar totes les punxes i el monestir, de nit, gairebé hi podies arribar caminant. Aïllada de tots els sorolls, fums i trànsit, L'Aurora Bledes contemplava el paisatge i s'inflava de pau, tranquil·litat, puresa. Tants anys treballant tenien la seva recompensa: una retirada amable. No es capficava gaire amb les collites, ni amb la poca estirada que feien les faveres o l'alfàbrega, ni tampoc, que al final de la temporada, en prou feines en tenia per fer-hi una amanida amb el seu hort. Era un hort pobre. Però L'Aurora sabia compensar-ho a base de col·leccions: que si els cels ara fúcsies, ara cromats, ara pinzellats de vespre madur. Col·leccions d'ocells i tota aquella harmonia que feien quan cantaven tots junts. La Bledes sabia compensar tot l'espectacle davant Montserrat malgrat que els carabassons, no feien fira. Un matí, després del ritual de la persiana i valorar la pinassa i el vent suau en plena albada, l'Aurora va decidir fer un reportatge fotogràfic de tot allò: la casa, les finestres de fusta, la seva habitació amb aquelles vistes majestuoses, les gallines pendulant, ella fent un ou ferrat o inclús va pensar, també, en fer fotos de l'hort, tot i la poca producció. Va agafar el llistat telefònic de l'any 97 i va trobar un anunci perfecte: Fotos Ramiro: ni te enteras que te las tiro. No en parlem més, va dir-se la Bledes, i al cap de dos dies ja tenia en Ramiro allí, fent fotos de tota mena, inclús pujat en un arbre, disparant la càmera, captant cada idea de l'Aurora, cada clic fet a mida, tot molt irreal però que a ella, cada vegada més, li feia gràcia, gràcia especial, gràcia de deixa la càmera i fes-me un petó. Va ser un petó llarg i fotogènic. I finalment va arribar l'amor sobre l'hort. En Ramiro, un cop a casa seva revelant les fotos, es va adonar que no n'hi havia cap a dins al carret. Tot negre, tot per estrenar, tot sense cap color, el drama de la imatge, la fi del Ramiro: ni te enteras que te las tiro. Va tornar a casa l'Aurora, sense saber què dir-li i amb tristesa. Quan va entrar en aquella finca, va veure a l'Aurora Bledes més feliç que mai enmig d'una gran mongetera ben plena, un presseguer que creixia i no parava, uns enciams rodons com pilotes, vint o trenta gallines que corrien, creixien els ametllers, rodolaven les síndries, la terra havia fet una autèntica revolució i vinga produir coses bones i ecològiques. En Ramiro va dir-li que no tenia les fotos i l'Aurora va contestar que després d'aquell petó el carret es va velar i l'hort es va despertar. I vet aquí l'Aurora Bledes i en Ramiro, que van fer àlbums sencers d'amor i fills davant Montserrat durant tota l'eternitat.