Conte d'estiu (VIII)

Quan el meu germà petit em va preguntar com podien haver-hi tantes llums enceses al cel, vaig pensar en una dinamo i en l'energia manual. Per sortir del pas, vaig dir-li que era un home vell que amb una bicicleta estàtica feia il·luminar tots aquells punts. Estirats cada estiu, gairebé cada nit, en aquell tros on amb els pares estiuejàvem a l'Alt Urgell. Nits fosques, nits de lluna amb totes les formes possibles, nits d'estiu compartides amb el meu germà Màgic. Així el vaig batejar quan només tenia mesos perquè vaig pensar que si podia sortir allò de la panxa de la mare, era màgic. I per tots era "El Màgic". Els estius passaven, any rere any i ens trobàvem allà, a les nits, com si fos el nostre tresor més preuat, sota el cel de les estrelles, explicant-nos les alegries, les ximpleries, les poques ganes de tornar a començar l'escola d'aquí a dues setmanes. I aquells moments abans d'anar a dormir quedaven dins la memòria per tot el curs, per cada dia fred i humit de l'hivern avorrit. Quan érem a l'hospital, just abans de la seva operació, El Màgic va dir-me que sempre que s'acabava la tarda pensava en el senyor de la bicicleta, pedalant per fer llum al cel durant tota la nit, i patia, perquè a la tardor els dies són més llargs i l'esforç és molt més dur. No sabia com fer-li entendre que allò era com un conte que em vaig inventar, que la realitat astronòmica és una altra, però no em va creure de cap de les maneres. El Màgic va ser operat sense èxit i va morir aquella mateixa matinada. Des de llavors, vinc cada estiu al mateix tros, amb la mateixa manta, m'estiro davant la catifa d'estrelles i faig com si parlés amb ell: li explico banalitats, pors, rutines i és com si encara li veiés els ulls fent-li pampallugues. Com si El Màgic vingués de vacances d'allà per estar un instant amb mi aquí. L'altre dia, just va passar una estrella fugaç i una altra i una altra. Quan recollia la manta, vaig parar fort l'orella: de fons, el soroll d'una bicicleta estàtica no parava, i com més fort era el pedaleig més estrelles hi havia. Quan la mare va treure el cap per la finestra i va veure tota aquella cosa tan il·luminada al cel, em va preguntar què passava.
Res mare, que aquest lloc sempre serà màgic.