La llengua dels lleons.

La meva bata no aixecava un pam de terra mentre feia la cua de cada dia abans d'entrar a l'aula. Érem els lleons i encara veig la foto del gran felí enganxat a la porta. Recordo que gairebé cada dia plovia i els vidres estaven entelats molta estona. La A d'Ànima. La P de Poni. La M de Mare. I així moltes hores fent rotllanes, escoltant la veu de la mestra Eulàlia, pronunciant aquelles paraules en català. És per això que ara dec ser un sediciós i tumultuós, un groller que no tinc cap mena de respecte per altres llengües. Dic jo.
L'Eulàlia, que ara deu tenir uns cent seixanta-cinc anys (perquè jo ja la veia gran quan era molt petit) ens parlava en català i ens renyava, també en català. I ho fèiem tot en català en aquella classe que feia pudor de serradures. Cada dia vomitava algú i segurament, també ho feia en català. Jo era molt nostàlgic, no perquè m'enyorés de la mare o pensés en les cabres que tenia l'avi pasturant i volia estar amb ell, sinó perquè m'educaven en català. Era un nen solitari i curiós, no perquè em preguntés d'on queia l'aigua de la pluja sinó perquè no suportava que em parlessin en català. Ja de més gran, tot va empitjorar: no perquè la meva condició d'asocial amb els companys era més ferma sinó perquè els professors s'entossudien a fer les classes (no totes) en català. On vas a parar amb el que m'he convertit: un ésser absolutament abduït i sospitós de generar grans mals a la societat perquè parlar-lo català. També he editat en castellà. He fet formacions en anglès. En portuguès. En italià. Quan la meva bata planxada no aixecava un pam del terra només pensava a tornar a casa per sentir-me protegit. I en aquella època, fa 38 anys, segurament l'Eulàlia no es preguntava si les classes que ens feia havien de ser en català. Avui que en té cent seixanta-cinc potser sí.