Select Page

De tant en tant juguem a bitlles. No deixa de ser un esport competitiu però alhora relaxat. Les boles llisquen sobre el parquet brillant i encerat. Un billar gegant, amb els cops de les bitlles quan cauen i que s'aixequen com per art de màgia. M'agrada comparar l'amistat amb el soroll que fa el ròdol de la bola sobre el parquet: pica i marxa lentament i torna a venir. Jo que sóc de caixa forta de sentiments i que un de tant en tant l'obre per omplir-se, hi tinc amics i és clar, a la caixeta n'hi caben pocs. Perquè l'amic és l'ambaixador de la conversa i de la mirada fixa que escolta i no tothom pot ser el representant de tanta responsabilitat. Quan s'acaba la partida, ja a les hores petites (la una, les dues) ens expliquem les derrotes dels dies, de les revoltes que volem fer i els petits glops de cervesa van frenant el temps abans no arribin les hores gruixudes (les quatre, les cinc). I a l'amistat no li falta mai de res, i tots els girs i els silencis ens són confiats. Com els secrets, que es van refugiant a l'ànima i escriuen la història. Per anys. Per sempre. Després marxem a casa i em sento hereu de la nit i la partida i dormo pensant en les grans fortunes de la vida. Tanco la caixa forta i allà dins s'hi gronxen els somnis del futur. I ja al matí, compartim les fotos de la nit, i amb el cafè les mires i veus que ens fem grans, cabells blancs i arrugues dolces de tant que hem rigut. Les paraules d'ahir són la combustió de la ressaca i la cendra del record. I un cop a la dutxa, penso que l'amistat no pot ser mai com l'amor perquè l'amor va i ve sense avisar. En canvi l'amic impulsa fins l'eternitat mentre els/les amants passen. I ara aniran passant coses (la vida per exemple) i nits fredes i l'hivern i arribarà l'hora de tornar-nos a trobar, sabent que tinc la brúixola per tombar les bitlles. Totes. Gràcies Jaume i Jordi per ser els catalitzadors d'aquest article.