Potser sí que vivím per aprendre a desviure.
Miquel-Lluís Muntaner
-L’ull i el sextant-
Hivernacles (V)
T’hi veig cada dia, amb un rostre diferent. Soc el mirall del teu propi mirall. De fet, soc el teu mirall del lavabo i sé tots els teus trucs. Tens un poder inigualable per fer canvis dràstics de look, dissimulant brillantment la teva tristesa, por o el que sigui que et fa està abatuda. També et veig reflectida en un estat de felicitat dopada, ja sigui perquè t’ha anat bé, o més que bé, o perquè la farlopa t’ha fet una bullida al cos que estàs radiant. Et miro (et mires) quan surts de la dutxa, agafant fort la tovallola i tapant-te la cara fins que tens fred, i aquest moment sempre et recorda al teu pare quan eres petita, que amb la tovallola et tapava la cara i et feia riure tant. Olores el nou suavitzant de préssec, i hi ha dies que vas ràpida, dies que t’envoltes d’una mandra lenta, dies que no vols ni l’assecador i que s’emboira tant el vapor de la humitat que no em deixa que et pugui veure com marxes. Soc el teu mirall de les felicitats més internes, més externes (pell torrada pel sol) i per les més íntimes (quan acaricies mugrons, carns baixes, autoestima pujada de to) i m’agrada quan t’apropes a mi i et sents potentada per una eufòria que no saps d’on ve. A vegades quan arribes i et desvesteixes ni et mires (ni em mires) i entres a la dutxa esperant que surti l’aigua calenta copsant el terra, amb els ulls capjups, i en surts embolicada amb el barnús embolicar-te com si tinguessis un cert empegueïment de tu mateixa.
Quantes vegades has pensat a deixar-ho?* T’has apropat tantes vegades a mi i et veus les parpelles que comencen a caure, les petites arrugues que quan fa el gest de somriure es marquen al costat de la comissura. I amb les mans et tibes la pell i desapareixen i quan deixes d’estrènyer tornen les maleïdes marques que et fas gran. I últimament pateixo perquè quan arribes i et despulles amb aquella celeritat ja ho fas amb el llum tancat, i ni et mires ni et vols veure i ni tan sols mires de desmaquillar-te amb perfecció perquè tens pressa per anar al llit i tapar-te tota i no ser-hi.
*La Lucia era una comercial de pisos que es treia una bona comissió per cada venda. Però el mercat immobiliari és fluctuant i mai hi ha una regularitat assegurada. És per això que una amiga, que també ho feia, li va dir que ho proves ni que fos una vegada i no del tot convençuda, li va fer cas. Es va prostituir. No li va desagradar del tot malgrat el primer moment de nervis, però un cop acabada la mitja hora i els bitllets a la mà, va veure que no li calia parlar tant com quan venia pisos. Actualment, la Lucia té una cartera de clients fixos que només amb ells, a la setmana guanya mil dos-cents euros setmanals. I si vol agafar algú extra, pot arribar als mil cinc-cents, fàcilment. Al mes és un bon sou, que ningú del seu entorn (amics, família, societat) ho guanyen. De fet, guanyen molts menys calés treballant el triple d’hores.
Soc el teu mirall i alhora la teva veritat, de com pots sentir-te i com emocionalment pots tenir una variabilitat tan exponencial, potser t’adones tantes vegades que fuges (t’apartes) i marxes de cop, que noto la meva trencadissa de vidre a punt de petar. O com a vegades la teva felicitat és tan descarada que t’hi fas petons, així a l’aire, com si me’ls fessis a mi (de fet me’ls fas) i assages algun hola què tal **. I a més et vas provant roba molt més discreta de la que portes diàriament, t’has comprat roba nova, tens nou maquillatge i et fas proves i se’t afluixa la cara, perquè ja no estàs tan agressiva (estèticament) i ara se’t veu com si de cop comencessis a festejar.
**La Lucia ha conegut un noi, no pas a la seva feina, perquè té molt clar que la seva feina és i ha de ser molt freda en sentit apassionat. Que només cal anar de pressa perquè l’home en qüestió se satisfaci, que passin de pressa les envestides i/o el sexe oral i marxi. Que quan plegui pugui desconnectar endreçant bé el pis de lloguer per fer la seva feina i estigui tot desinfectat i marxi com si no hagués passat res (amb un bon grapat de calés a la butxaca, això sí). Però és que el Marc, que ja ha quedat un parell de vegades per anar a fer una birra, li fa una certa gràcia. No només això: li fa una gràcia d’aquelles que va més enllà. Que hi pensa tot sovint, i que moltes vegades (potser massa) davant el mirall es visualitza amb ell, assaja hola què tal, i han tornat a quedar, aquest cop per sopar.
Soc el teu mirall, el teu secret de quan et drogues, de quan et fas la ratlla al moble de bany i quan esnifes et mires si tens blanquinoses les foses nasals, i les pupil·les se t’inflen i s’obren com una boca de gos quan badalla. I marxes i tanques el llum i tot queda a les fosques amb les restes d’una cocaïna que ja portes a dins i et deu fer animar quan estàs allà, a l’exterior ***. Però no cada dia, per sort, perquè aquest ritme no podries aguantar i el cor et pot petar, et pot explotar, i jo no vull que vingui un altre inquilí que no siguis tu perquè et trobaria a faltar. Perquè ara ja ho sé tot de tu i no en tinc ganes que em mirin desconeguts que no siguin els teus ulls. M’agradaria que baixessis el ritme de tot això que et prens. I per sort, quan l’altre dia vas quedar amb el noi aquell moreno de cabell llarg, no havies esnifat i a la matinada, quan us vau dutxar, estàveu contents. Si has conegut algú, jo n’estaria orgullós i també em sentiria més acompanyat.
***Últimament la Lucia té més feina que mai. L’hi han entrat a l’agenda tres clients més, respectuosos i sense gaires filigranes (tot fàcil) i que a més li deixen una generosa propina. Estem parlant que la Lucia guanya més de sis mil euros mensuals, sense treballar els caps de setmana ni a les nits. Però és clar, cada vegada pensa més amb el Marc, amb aquest home sensible, amb ganes de construir una vida, un futur, i què caram, que li agrada molt més enllà que sigui un bon noi. Li agrada que li enviï missatges de com està, de com vas, Lucia, que espero que estiguis bé i que estiguis venent molts pisos. I quan la Lucia surt del pis a on treballa amb tota la calerada, ja està desitjant agafar el seu telèfon personal (en té només un per la feina) i mirar si el Marc, li ha dit alguna cosa, i sempre li diu alguna cosa. Coses xules. Però només ha sigut un cop, això d’aquest noi, i em sap greu, perquè pensava que era una bona oportunitat per tu, i va somriure afablement i feliç quan va quedar-se sol i va mirar-se al mirall i se’m va apropar i va fer ulls de sentiments enfaristolats, apocats d’home enamorat.
I has tornat i no vas bé. No vas bé. I ahir vas tancar la porta fortament i de la tremolada que fa fer tota la casa em vaig partir pel mig****.
****Et va entrar un client nou i vas pensar que no costava res provar-lo. Tens el poder de bloquejar els homes que no t’interessen. Es veia respectuós, li vas dir les tarifes per whatssapp no et va voler escatimar. Li vas dir la direcció de pis i l’hora. Tu ho tenies tot llest, desinfectat i amb els ambientadors lleugerament pujats de to, com sempre. I quan el vas veure la porta, et vas glaçar i ell també, perquè mai podies imaginar que el Marc podia recorre a dones que es dediquen al mateix que tu. I ell va marxar escales avall corrent, avergonyit, potser, i tu sola, altre cop, asseguda a la porta i pensant que la vida és el mirall de les nostres misèries.
Comentaris recents