A quatre

Tinc por de no saber escriure més. Joan-Lluís Lluís

Relats d’hivern (IV)

Estàs assegut al sofà i la soledat et corromp. Has fet l’enèsim cafè, has fumat dos cigarrets en l’última mitja hora, has mirat de relaxar el pols i sobretot, deixar de pensar-la. La verticalitat dels sentiments et desboca i et destrossa la quotidianitat (feina) (amics) (dia-matí-nit) (menjar) (insomni). No hi ha marxa enrere amb aquesta passió que has trobat, després de tants anys, després de tants desenganys. Però l’amor, és clar, vol pell i avui no tens aquelles besades temeràries que et fan perdre el cap. Fas un altre cigar d’enrotllar. La tarda de desembre s’embolica amb un cel carnós, i penses tant en les seves olors, ulls i dits, que et fa mal aquest buit de no tenir. Sempre volem posseir el que no tenim i tu que pensaves, ves per on, que tenies una alexitímia de naixement. D’on et surt aquest trobar-la a faltar tothora? Et sona el telèfon.
T’apareix un missatge i és ella. Que si vols que quedem, diu. Fas olor de socarrim de la passió abans d’hora, has passat de la soledat closa a la il·lusió oberta de bat a bat. El teu desordre ara mateix és descomunal: et prepares per dutxar-te, però no tens tovallola seca, has de preparar les quatre coses importants que necessites per passar la nit. Tindrà cafè a ca seu? I si no, ja saps que no et persona sense el glop, com un addicte a tot (ets addicte a la mínima distància d’ella). Encara no et creus que en una hora, estaràs allà i demà us picarà un sol hiverner al despertar. Ara la vida et fa un regal. Surts per la porta amb un anhel i un desig omniscient.
Ja al cotxe, el cel és d’un negre incívic i aquesta hora, per sort, hi ha poc trànsit. Tens uns quaranta minuts que podries aprofitar per gaudir-los, però no. Els nervis et tensen pensant en. Donant voltes a com serà la nit. Per una vegada que t’ha atrapat la voràgine de la desassenyada passió, infinita, durable, prohibida (per això tot plegat), ara que has trobat una esbojarrada sensualitat barra sexe barra vida barra somriure permanent a flor de les pupil·les, ara els nervis et fan tornar boig i no gaudeixes del viatge.
Mires d’agafar un cigarret dins la bossa, mentre el semàfor no es posi verd. No el trobes. Quan arribes a la rotonda el notes dins la bossa, però no notes l’encenedor. Utilitzes el del cotxe per primera vegada en vint anys que té aquest trasto que ara et porta al batibull de plaers varis. El trobes i obres una mica la finestra, però l’aire és gelat i molesta. A l’autopista circulen els cotxes i et sembla que van de passeig, perquè tu tens pressa, pressa per veure-la, abraçar-la, estimar-la fins al final. Tocar cada trosset de la seva inexplicable bellesa, fent pocapoc un caliu de foc allunyat de la vida terrena, petonejant els llavis marins, construint i enderrocant alhora embats còmplices i secretejar moments eterns. Et falten dues sortides i ja estaràs més a prop. Just a quatre carrers abans, el senyal de la gasolina crida i et fa un salt el cor. Podria ser pitjor, avaria mecànica, punxada a la roda, pana total. Però no, hi ha una gasolinera en entrar al poble. Carregues el cotxe de carburant mentre et bull la sang i et consumeixes de paciència per veure i sentir i notar i tenir contra teu el cos de la teva fada, i la voràgine mental fa que marxis carregant el dipòsit sense pagar. Te n’adones quant ja estàs aparcant davant de casa seva, però ni això et treu el moment de gigantomàquia, i surts del cotxe i sembla com si la nit es volgués foradar i entrar dins el meravellós món de l’embriac d’aquest sentiment que en direm enamorament (exagerat) (rondallístic) (vist des de fora, és clar).
Truques al timbre i són els minuts més intensos que potser has viscut els últims anys. Saps que tornaràs a sentir la seva veu que hores i hores t’ha ressonat dins el cap sense tenir-la. S’està inflamant un silenci quan esperes. El fred esverat no t’altera. S’obre el llum de l’entrada.
Ella obre la porta amb una lentitud quasicòmica. Et mira com t’ha mirat sempre i et desfàs i no hi ha res més al món que aquest precís instant.
Diu hola i tu dius hola i no vols que s’acabi aquest moment espaitemps abans t’apropis per acampar sobre la seva pell.
Però l’amor sempre és complicat, i les simetries a vegades s’allunyen.
No ens veurem més, li diu ella.
Un finalisme amoral. Una derrota. Una matraca de tristesa que et peta a dins.
De tornada a casa, passes per la gasolinera a pagar el dipòsit. La noia, des de dins la guixeta, t’ha vist tan devastat que et diu que no cal que li paguis res.
Vols fer una copa quan plegui d’aquí una estona? Has dit que sí, i ves a saber si la nit s’inflama de nou.