Devem ser tots cecs, pel que fa a l’amor. Igual que el déu que l’escampa.
-Jordi Cussà- Contes d’anada i tornada.
Relats de tardor (II)
El Josep Lluís surt del garatge de ca seu amb la il·lusió de treballar molt i tenir força clientela. Les darreres setmanes estan sent molt justes i costa que la gent agafi el taxi. Les modes canvien. Abans, la gent agafava un taxi pertot. Vuiendia entre els Ubers, els xofers intrusius i els preus del transport públic, el taxi queda relegat a quatre pseudoliberals modernets i algun vell per anar a l’hospital. Així i tot, el Josep Lluís és dels d’abans i circula amb la llum verda a l’indicador de passatgers i espera que algun vianant aixequi el braç.
Fa un dia clar, amb el sol que sembla un rovell d’ou i al cel s’hi passeja algun núvol blanc per fer bonic. El Josep Llluís necessita ulleres de sol per conduir el Citroën, impecalbe, per cert.
Baixa per l’estridència de Gran Via i gira per fer ruta en un barri més solitari, més tranquil, a veure si algú necessita algun desplaçament i just ara, de lluny, hi veu una parella que aixequen el braç. Es desferma un petit plaer, un mig somriure a la cara del Josep Lluís, mai ho ha pogut evitar.
Mentre frena el cotxe, fa una repassada llampec perquè tot estigui en ordre dins l’habitacle. Seients nets, bona olor, vidres impecables, finestres del tot tancades, abaixa el volum de la ràdio (notícies tot el dia, a vegades soul, molt de tant en tant programes habituals amb locutors habituals, i mai música estrident). La parella entra dins el taxi i el Josep Lluís sempre diu (el mateix de sempre) -on necessiteu nar-?
Pensa en com no fer gaire volta i evitar-se els semàfors (és un home honest, el Josep Lluís) i recorda que fan obres del Tramvia a la zona sud de la ciutat. Per anar al Tanatori serà millor agafar la circumval·lació. La parella resta en silenci als seients del darrere.
Com a taxista, el Josep Lluís les ha vist de tots colors. I també escoltat. Una vegada va portar un famós presentador de xous televisius i aquest li va dir, escolti, que no em coneix? I el Josep Lluís, per un arravatament de prudència, li va dir que no. Doncs no us creureu que el famós va fer-lo parar allí mateix, indignat, i no va pagar-li el trajecte. Una vegada va ser ell mateix qui va fer baixar del taxi una senyora hipersnob que li tirava els trastos de tal manera que si ell hagués volgut, hagués apujat la bandera en qualsevol carreró poc freqüentat.
En direcció al Tanatori, a dins el taxi s’hi respira un silenci decadent, sense mots, amb un drama creixent a mesura que el Citroën del Josep Lluís rodava pocapoc per l’asfalt. La mort lligada a dos individus. Sonava de fons Son I Never Knew de Chris Beard i el Josep Lluís veia a l’horitzó el tenatori, amb una llum de novembre que era verda clorofil·la. Pensava qui era el mort: potser un fill, un nebot. Qui sap si un veí, un company de feina, algú de personal de ca seu. Un amic íntim. Per les cares que duien, devia ser algú molt proper. I el Josep Lluís, ara ja no pensava en qui devia ser, sinó com devia morir el difunt. Un suïcidi, un accident, un infart, un mal cop de sort. Potser una malaltia terminal, o una cosa fulminant, mort sobtada i adeu, com ara un infart cerebral, una lipotímia mal curada, un desmai per falta de sodi o colesterol elevat, una inflamació ocular i que pot provocar un engruiximent al teixit al cerebel i ja estàs llest.
La parella paga trenta-sis euros, amb dos bitllets de vint i li diuen al Josep Lluís que ja està bé així. Les tristeses gruixudes ens fan ser generosos.
El Josep Lluís, tornava a casa pensant en la mort, fent un treball ultrapersonal, molt avesat que cal gaudir de tot i els moments i blà blà, que cada dia compte. Ja era de nit quan entrava el cotxe al garatge de casa i com cada dia, pel retrovisor, veia la seva dona que l’indicava per no topar amb cap paret. Quan el Josep Luís va sortir del cotxe, encara consternat per la parella que va portar al Tanatori, va abraçar la seva dona i li va dir t’estimomolt, i ella va respondre, Josep Lluís, tens els vidres una mica bruts, demà hauràs de fer-li una passada perquè no pots tenir el taxi així.
Comentaris recents