L’estava esperant

Avui, si venia
la lluna morta,
l’amor cantaria
que truca a la porta.
Marina Rossell -corrandes de lluna-

Relats de finals d’estiu (I)

L’home que no volia que s’acabés l’estiu va agafar una agulla i va intentar cosir la tarda, volia fer que la solpostada allargués i no se li escapés mai. L’home que no volia que s’acabés l’estiu, mirava de tancar els dies, els moments i els colors vius que dona aquesta estació dins una capsa. Però no. L’estiu marxava endiablat. I cada dia més.
L’home que no volia que s’acabés l’estiu, també va provar de fer força amb les mans al rellotge i fer el temps lent, posava pedres al calendari, volia fer els matins còmplices amb tot l’any. Per sempre. Però l’home que no volia que s’acabés l’estiu, va pensar que era millor no fer res més que valorar-lo, escriure’l, descriure’l, agafar-lo des de dins i no cap a fora. No havia de parar el tren sinó contemplar-lo.
I va mirar tots els posats que tenia la claror: ara guapa, ara intensa, ara temprada. Va descriure sensacions de quan la Terra s’inclina en l’eix de rotació i es fixava que la lluna, avui, ja era meitat blanca, meitat fosca. Imatge preciosa que el va fer breument content. Al final buscava consolar-se perquè l’estiu, efectivament, sempre se’n va.
Però tot d’una, l’home que no volia que s’acabés l’estiu, va pensar que potser l’estiu podia estar dins algú, dins una persona que. Un estiu etern dins una pell posseïda per una calor semblant a l’estiu. Una persona que tingui una atalaia per contemplar els últims Perseids de la nit i tenir-hi una estada plena de taral·la, una companyia feta de solstici permanent. I l’home que no volia que s’acabés l’estiu va pensar que l’estiu no és, sinó que hi ha algú que és l’estiu. I va ser aquí quan va començar a notar una oxitocinada tirànica, una agitació desgavellada, una catxassa al cor, un cabrum bestiot d’il·lusió, perquè sabia i n’estava convençut que l’estiu era La que l’estava esperant en algun lloc.
Va sortir de casa, el cel era un bocí de cova que ja escridassava la nit, i va intentar anar a cercar l’Estiu corrent, i pensava en com no hi havia caigut abans que l’estiu no és res més que l’amor pujat de to, l’amor embabaiat, l’amor no localitzat enlloc i que cala foc a tots els racons interns de la bogeria biològica i ara sabia que l’amor no era el que creia, sinó el que cercava. Volia batre el temps a base d’una corredissa fins a arribar a l’intèrfon i dir, mira, anem a fer que l’estiu sigui una cosa eterna.
I quan van trobar-se al portal i es van abraçar i fer el petó aquell tan exageradament preciós, sense adonar-se’n, ells dos ja portaven l’estiu a dins i ara no tenien por de cap hivern ni als dies curts.